Aquest estiu m’he dedicat a llegir l’escriptor francès i premi Nobel de Literatura, Patrick Modiano. He llegit Trilogia de la ocupación, L’herba de les nits i Carrer de les Botigues Fosques.

Diversos motius expliquen el meu interès per aquest autor, però n’hi ha dos que són fonamentals. Un és que gran part de la seva obra es desenvolupa durant i després de la II Guerra Mundial, els anys de l’ocupació alemanya i de la postguerra, èpoques que tenen molt atractiu per mi. L’altre i principal motiu, és que en els seus llibres  el passat, la reconstrucció del passat i la recuperació de la identitat són temes centrals. De fet un títol que faria justícia a la seva obra seria A la recerca de la identitat perduda, de clares referències proustianes tot i les diferències que els separen.

La Trilogía  de la ocupación inclou tres llibres, La plaza de la Estrella, Ronda nocturna i Los paseos de circunvalación. En tots tres, d’una manera o una altra, el problema de la identitat hi és present en les figures del jueu col·laboracionista, del traïdor, de l’espia doble i de l’orfe.

L’herba de les nits és una novel·la negra en el que l’autor a partir de les notes fragmentàries que en el seu moment que va fer a una llibreta de tapes negres intenta reconstruir un cas que va passar cinquanta anys enrere.

Avui vos vull parlar en concret de la  tercera novel·la que he llegit, Carrer de les Botigues Fosques. El protagonista, Guy Roland, és una persona que sense saber ben bé per què, es suposa que per un accident, perd la memòria i, per tant, no sap qui és. Les primeres frases ja ens indiquen en quin estat es troba:

Jo no soc res. Amb prou feines una silueta clara, aquell vespre, a la terrassa d’un cafè. (...)

De fet el nom de Guy Roland és el nom que li dóna un detectiu al qual es dirigeix perquè investigui qui és i que acaba fent feina per ell. Quan tanca l’empresa de detectius, Guy decideix dedicar-se a cercar informació sobre el seu passat i així recuperar la seva identitat. Fa de detectiu de sí mateix. A la novel·la es conta l’itinerari a la vegada moral i sentimental que segueix per retrobar-se. Recorre llocs, carrers, places i apartaments de París de la postguerra, a la vegada que cerca i s’entrevista amb persones que li puguin aportar informació sobre ell mateix.

En relació a una d’aquestes trobades el protagonista en diu:

Aquell tros de frase que vaig arribar a copsar, em va produir un gran desànim. Estava al mig d’un pont, de nit, amb un home que no coneixia, provant d’arrencar-li detalls que em donessin clarícies sobre mi mateix i el soroll dels metros no em deixaven sentir-lo.

D’aquestes línies destacaré un aspecte aparentment secundari: l’escenari de la trobada, un pont sobre el Sena, el pont  de Bir-Hakeim. Resulta que és el mateix pont que surt a una pel·lícula, per mi mítica,  L’últim tango a París de Bernardo Bertolucci.  És pura coincidència? No ho sé. El llibre de Modiano es va publicar l’any 1978 mentre que la pel·lícula és del 1972, per tant, la podria haver vista ja que és conegut el seu interès pel cinema. Deixau-me especular un poc: crec que la va veure i, per tant, no és casualitat que aparegui aquest pont a la novel·la perquè tant en aquesta com a la pel·lícula es parla del mateix, de la importància de la identitat i en conseqüència del passat, però amb valoracions diferents. Mentre que per Modiano, la identitat, encara que dura, crua i difusa, allibera, per Bertolucci pesa.

Per aquest pont hi passen els dos personatges principals de la novel·la i de la pel·lícula, Guy i Paul (que interpreta un gran Marlon Brando), dues persones desorientades, angoixades i trasbalsades. Guy perquè no té identitat, no sap qui és, no té passat, però tampoc present ni futur, va perdre la memòria i intenta recuperar-la a partir de fragments d’informació que aconsegueix recollir d’aquí i d’allà; Paul, és un americà desubicat, que viu a Paris, desesperat de dolor pel suïcidi de la seva dona que li era infidel. Ambdós personatges es troben en moments crucials de la seva vida, però en situacions diferents. Per Guy l’important és recordar per tal que la silueta que és al principi de la novel·la, vagi tenint cara i ulls, un rostre; en canvi Paul vol oblidar. Quan es troba amb Jeanne (interpretada per la malaguanyada Mari Schneider) no li vol dir el seu nom ni saber el nom d’ella, en aquell apartament són dues siluetes sense passat, present i, fins i tot, futur.

Els finals de les dues obres, com és lògic, són diferents. Guy no recupera totalment la seva memòria ni la seva identitat, el passat que aconsegueix recuperar és difús, fragmentari i tèrbol, però això no l’impedeix seguir; Paul i Jeanne són feliços mentre s’aïllen de la realitat exterior però quan aquesta apareix, és a dir, quan apareix el passat, tot es trenca i acaba en tragèdia.