EL CONSELLER. La combinació de la política d'austeritat (necessària) amb la docilitat davant Madrid (innecessària i humiliant) han fet d'Aguiló un conseller d'Economia mal considerat. Jo tenia l'esperança que la sortida de la crisi (imminent aquí) i un millor finançament autonòmic normalitzassin la situación i fessin oblidar les passades traïcions als interessos balears, cosa que hauria redimit el conseller d'aquests dos anys nefasts. Però la glòria, si n'hi ha, se l'apuntarà un altre, amic Pep. L'excusa de tots els tècnics de la Conselleria és que el sistema de finançament del govern balear ve, com en totes les altres autonomies, de l'acord de 2008 (que ens dóna, a nosaltres, els més esforçats contribuents, uns recursos que no arriben ni al 90% de la mitjana). I no s'hi pot fer res fins a l'any que ve. El problema del dontancredisme vergonyant del govern balear és que els pressuposts de l'Estat no s'aproven cada cinc anys, sinó cada any, i aquests sí que depenen exclusivament de la voluntat del Govern central, que els presenta, i de la del Parlament espanyol, que els aprova. Doncs bé: el partit de Bauzá i Aguiló va fer aprovar, per a enguany, per al 2013, unes inversions (ara més necessàries que mai) inferiors un 70% a la mitjana de les altres autonomies! I encara esper de Bauzá i d'Aguiló la resposta contundent a aquesta agressió dels seus suposats amics de les Espanyes.

EL CARRER: L'amic Vicent Partal m'ho té dit: les independències (i ell n'ha viscudes unes quantes) sempre arriben aviat, inesperadament; pocs dies abans és com si la situació anàs per llarg, tot és normal i, de sobte, la independència. Deu ser això, perquè aquí, a Barcelona, tot funciona com si la independència no estigués a tocar. Mas-Colell negocia el finançament dels propers cinc anys (!), Artur Mas pressiona Rajoy per començar a pensar si convendria discutir si s'ha d'acordar plantejar-se si s'han d'encarregar els plans per a un Corredor Mediterrani, que, si aparegués viable, s'hauria de mirar si hi hauria disponibilitats pressupostàries per tirar-lo endavant si el traçat agradàs a totes les autonomies... posem per cas. Sorprenentment, pel que sembla, tothom troba que aquesta litúrgia és compatible amb l'anomenat "procés". Procés que sí que és coherent als carrers, on s'evidencia que les enquestes que donen més d'un 60% de vot independentista no menten. Haurem d'esperar, atònits, per veure com convergeixen o divergeixen, el proper 11 de setembre, els plans del govern i els plans del carrer.

EL NOTARI. Pocs anys després de l'aprovació de l'Estatut de les Balears vaig sentir com el notari Gil Mendoza lamentava l'error d'haver-hi posat que el català era la llengua de les nostres illes. El notari havia contribuït a l'elaboració de la llei bàsica i era una persona il·lustrada que militava en el centredreta raonable d'Albertí i Melià. Consegüentment, no el podem assimilar ni a la pijeria de l'actual govern, ni als indocumentats de la LAPAO. Però hauria consentit, probablement, a una maniobra d'aquest estil (com se n'hauria sortit, si no, per anomenar la nostra llengua sense dir-ne "català"?). Hem d'anar alerta a l'hora de despatxar el problema només per la via de ridiculitzar la superxeria. Això del català emprenya molt, fa molt de temps, i a molta gent. I quan persones llegides estan disposades a defensar imbecil·litats abans que amollar el mac... vius! A l'altre costat, tots es volen carregar el català; n'hi ha, però, que tenen por del ridícul, i n'hi ha d'altres que se'n conhorten.