Com deia un vell glosador mallorquí a la revista Foc i fum, fa vuitanta anys, en temps de verema es verema, en temps de lloses es paren lloses i en temps d'eleccions es diuen coses. A ningú el pot deixar indiferent el debat sobre les opcions de futur del propi país o del seu municipi. Algunes informacions de premsa han fet referència a la previsió d'un elevat índex d'abstenció en les eleccions municipals i autonòmiques, i sembla que es basen en dades objectives, com és ara el vot per correu ja efectuat. Abans ja havien transcendit símptomes insistents d'aquesta tendència. S'haurà de veure. Hi ha molts de factors que poden incidir en la desmotivació dels electors. Hi ha una forta crisi econòmica, hi ha motius de desencís a dreta i esquerra, els debats polítics no acaben de suscitar l'interès de la gent i gravita en l'ambient una espècie de descrèdit general, sense gaires matisos, dels polítics. Es parla molt de "la classe política" com si fos un cos professional, amb interessos corporatius i molts de privilegis. (El tema dels billets d'avió dels eurodiputats en podria ser un exemple). Vivim un temps difícil, de poques il·lusions, amb nigulades fosques de crisi a l'horitzó i amb el regust de les imputacions que han reblit la darrera legislatura. S'ha d'anar amb compte i s'han d'evitar les generalitzacions: ni tothom és corrupte ni tothom és un aprofitat sense escrúpols. Però el mal ja està fet i no es curarà en dos dies.

Hi ha una tesi que sosté que la política d'un país, com la resta d'activitats que s'hi duen a terme, tradueix com és la societat d'aquest lloc concret. Jo sempre he cregut bastant en aquesta filosofia. No sé si tenim el que ens mereixem o no, però sé que tenim més o menys allò que hem volgut tenir. A pesar de les singularitats electorals que ens caracteritzen (les circumscripcions insulars sobretot) i del legítim joc dels pactes, el vot és l'element objectiu inapel·lable que determina el futur polític. I ja ha passat a la història aquell temps en què es culpava els votants (que estaven sempre alienats o enganats) dels propis fracassos. Els votants, els ciutadans, de cada cop saben més el que volen i voten més a consciència. Ens agradi o no.
Per això seria important saber què defensa cada formació i després analitzar quin grau de fidelitat als seus compromisos ha manifestat. El vot seria la signatura d'un contracte ferm entre l'elector i l'opció que elegeix, un contracte que es revisa cada quatre anys. La realitat, però, s'ha encarregat de tirar per terra aquesta pràctica. Els partits, tos o quasi tots, solen incomplir els compromisos. És més: els vulneren i els ignoren de manera reiterada.

Els programes tenen escàs pes, o nul, i sovint es veuen superats en l'enrenou electoral per un enfiloll de declaracions més o menys enginyoses i de major o menor fortuna mediàtica. Al final, el vot acaba sent una qüestió de confiança, de vegades personal, o d'afinitat ideològica. La gent es posiciona, fins i tot amb passió, per una espècie de lligam emocional més que no racional. És el mateix que passa en el futbol, en què de vegades un és d'un equip o de l'altre sense cap raó aparent que ho motivi. I canviar d'equip, o de partit polític, no és fàcil. Te l'han de fer grossa. És més freqüent castigar els teus deixant d'anar al camp quan consideres que ja no s'ho paga. I això és el que podria passar d'aquí a pocs dies: una part dels electors, és ben segur, no tendrà dubtes, però altres potser s'estimaran més quedar a ca seva.