nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 11°
17°

La magraneta, sia servit!

La magraneta, sia servit! i un ample somriure de la dependenta és el record que conserv de la pastisseria de Can Dot. He sentit a dir que fa poc ha tancat portes. Les magranetes de Can Dot, durant tota la meva infància, varen ésser el berenar de cada horabaixa quan sortia d'escola. Mon padrí em tenia molt aviciada i, quan altres infants del barri s'havien de conformar amb una llesca de pa amb oli, a mi mai em van faltar les magranetes de Can Dot, acompanyades d'una pastilla de xocolata Nestle, d'aquelles petites embolicades amb paper vermell i que amagaven cromos de la col·lecció «Los Diez Mandamientos». Ja queden ben poques botigues de les antigues, a poc a poc van tancant i canviant d'activitat. Cada vegada que sent que una de les venerables tendes barra portes, no puc deixar de recordar olors, sabors i imatges que han restat estojats dins el calaix de la memòria i que els seus noms tornen a reviure. Una mica més enllà de Can Dot i ja entrats dins el carrer de Sant Bartomeu hi havia la tenda de queviures La Mina, els sacs de sucre estaven davant el taulell. Quan ens enviaven a comprar i quan la madona no ens veia, no teníem altra curolla que ficar els dits dins el sac i bones llepades. No anàvem tan farts de llepolies com els infants d'avui en dia.

Una de les botigues més antigues que encara roman oberta i que ha sofert molt pocs canvis és la fàbrica de paraigües del carrer de Jaume II. La va fundar l'any mil nou-cents tretze en Francesc Segura, cunyat del meu padrí, i la seva néta, na Maribel Segura, ha continuat amb el negoci familiar. La botiga no ha mudat quasi gens exteriorment, però ja fa molt de temps que el so de les màquines va emmudir. Abans fabricaven els paraigües al taller de la rebotiga i de forma completament artesana; feien des de paraigües de combregar fins a ombrel·les plenes de randes. Ho vaig viure ben de prop, perquè mon pare hi va fer feina tota la vida. Jo no feia l'alçada d'un ca assegut i ja hi ajudava a despatxar. Encara em pareix sentir l'olor de l'aigua cuita amb la qual aferraven els mànecs. El dia de la grossa de Nadal, al taller hi havia berenada de luxe. A l'estufa de ferro hi torràvem sobrassada, xulla i botifarrons, emprant les barnilles dels paraigües com a improvisats «pinxos». Mig carrer hi assistia i, entre bocinada i bocinada, na Margalida de ca Ses Burgalesas, la dependenta, sortia a atendre el públic i, si el client era de confiança, s'afegia a la vega. La Montaña i els seus enfilalls de sobrassades i aromes de formatges és una de les que encara també resisteix les onades del temps.

Hi havia establiments que jo ja no he conegut. Mon pare en parlava a un article deDiario de Baleares de l'any mil nou-cents vuitanta-set, a la secció «Díganos Ud. Algo» d'en Quinito Caldentey. Recordava la xocolateria Fontirroig, que cada any regalava als infants del barri cacau per fumar amb la pipa de Sant Antoni; Casa Medina, que donava pilotes als nins si sabien cantar la seva cançó de propaganda; la sabateria Rodríguez, que tenia aquest eslògan: «Si vender barato es un dolor, esta casa está en el último grito». Abans de fer feina a la fàbrica de paraigües, mon pare, quan tenia vuit anys, va començar d'aprenent a Casa Canals, que s'anunciava així: «Qui vol ventalls bons i baratos, que passi un rato per Ca'n Canals. Si no te cotxo que hi vagi a peu. Costa d'en Brossa número deu!». Mon pare també contava que els primers clients estrangers de la fàbrica de paraigües varen ésser els Saridakis, acabats d'arribar a Mallorca. Tampoc podia faltar la menció a la joieria d'en Cayetano Aguiló i el sinistre crim que hi varen cometre.

Record el gran rètol del negoci familiar de l'estimada Catalina Valls, poetessa i escriptora, damunt la porta hi havia escrit: «Casa Maria de los Huevos»; més de dues vegades era motiu de broma entre la població arribada de fora.

L'any vuitanta-set mon pare ja recordava amb nostàlgia l'època en què el carrer dels Bastaixos era com una gran família alegre i confiada. Enyorava els temps en què les portes podien romandre obertes sens cap por. No vull ni imaginar, pobre home, lo que patiria ara!!

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.