Pot ser que mai com ara hàgim estat comandats per uns gegants amb peus de fang. Aquest dos gegants són Boris Ielsin i Bill Clinton. El primer, com és sabut, és el president del país que porta el liderat del món per raons politicoeconòmiques. Ielsin és, per la seva banda, el màxim polític que porta el timó d'un estat disgregat i en hores baixes, però que gràcies a la força política i a la influència econòmica d'ahir manté un element força decisiu: l'arsenal atòmic. El camí que va portar Clinton al Capitoli no és res de l'altre món, senzillament tenia atractiu per als electors, fins i tot sembla al mític John Kennedy i, per suposat tenia i té una comandera impressionant. L'altre gegant amb peus de fang arribà al poder gràcies al populisme i, no faltaria més, unes quantes tones de comandera. Tot i la mala fama que tenen els best-selers he de confessar que l'autor que em va fer entendre el món de la política no fou el clàssic Maquiavel, sinó Cromweld amb la seva novel·la Capitans i reis del qual en sortí una sèrie televisiva a la meva adolescència. Gràcies a aquelles pàgines puc intuir que igualment que l'enderrocament del règim comunista fou empès pels Estats Units i el Vaticà, Ielsin comptà amb el vistiplau dels Estats Units per arribar al Kremlin, davant la fallida de Gorbatxov. Tal volta, Ielsin era i és més fàcil de conduir o garantia menys emperons a la transformació de Rússia en un estat al cent per cent capitalista. El gran objectiu del gran món econòmic que mou els fils de la política, òbviament, entre bastidors, com m'ensenyà aquella lectura juvenil. El cas que ara ens adonem que són uns personatges amb peus de fang no és altra cosa que el reflex de l'evidència de l'obra teatral escrita per aquest autors amb noms i llinatges desconegut per a nosaltres, però que podem situar rere les grans forces econòmiques. Quant a Clinton no és gaire agosarat pensar que no és casualitat que ara hagi estat perseguit per l'afer Lewinsky i altres irregularitats d'altra mena. Com tampoc fou una casualitat que un dia sorgís una gargamella profunda que deixàs córrer els detalls de Watergate. «Òbviament, no és pot dir que el cent per cent de la crisi de credibilitat política, ni del seu ascens en siguin responsables aquest fantasmes polítics. No. Certament els pobles i les circumstàncies també hi tenen la seva part en aquest joc, però convé no oblidar que els condicionaments de la gran política al cap i a la fi quan es grata el fons tenen poc a veure amb la voluntat d'un poble, d'uns votants. Que l'individu és protagonista de la història és una gran frase filosòfica, però la realitat ens diu que hi ha individus que sempre tenen molt més pes que altres i que la mesura d'aquest pes no la dóna la saviesa ni la bona voluntat.