Les aportacions a la reflexió al voltant de les masculinitats sovint ens permeten eixamplar el context més immediat i, com és el cas que presentam avui, nodrir-nos del que, més enllà dels límits europeus, se'ns fa proper i ens ressona, facilitant eixamplar les nostres perspectives.
Enrique Stola és metge psiquiatre, psicòleg clínic i està estudiant el doctorat en Filosofia. Ha estat docent a la Universitat, on actualment es manté en diversos acompanyaments de docència en postgraus.
Prefereix definir-se com a activista feminista i dels Drets Humans, aspectes que defensa i manté des de la dècada dels vuitanta. Compromès amb la lluita contra la violència de gènere, contra la violència extrema, tal com ho expressa. També amb un ferm compromís en causes vinculades a abusos sexuals contra nines i nins, on hi ha intervengut de manera destacada.
L'entrevista originalment és de Marcela Espíndola (1), a l'Observatori de Gènere a la Justícia de la ciutat de Bons Aires (2). Així, generosament, Enrique ens convida a conèixer part del seu pensament i saber que des d'aquestes pàgines oferim a tothom.
Entrevista amb Enrique Stola
Quina és l'aportació que fa el feminisme a l'home i viceversa?
En la mesura que els feminismes són una perspectiva d'alliberament per a les dones, les dones tenen un punt de vista privilegiat sobre la nostra conducta, per tant, els assenyalaments que ens fan, en la mesura que els prenem, ens van possibilitant que siguem cada dia més lliures i millorem la nostra qualitat de vida i la qualitat dels afectes.
I què aporten els homes al feminisme o a les dones?
La veritat que això em costa trobar-ho. Alguns estudiosos homes han assenyalat particularitats de com els homes ens movem, ens relacionem, etc., però això ho han estudiat profundament les investigadores feministes, així que jo no trob que els homes facem una aportació a la teoria feminista. Si ens remuntam a alguns filòsofs i sociòlegs, i prenem a Bourdieu, Foucault, etc., de les seves elaboracions, el feminisme ha pres algunes qüestions que li han servit però no eren persones que es proposaven aportar el feminisme, així que jo crec que avui els homes, d'alguna forma, 'guanyem' perquè estam actuant i gaudint dels privilegis masculins, podem obtenir en alguns aspectes una vida més fàcil que les dones, però si anam renunciant a això perquè incorporam criteris feministes, som més lliures i vivim millor. Així que semblaria que des del lloc on estiguem sempre 'guanyam'.
Fa poc, deies en una entrevista del Ciutadà Web, que «els homes t'escolten i reflexionen, però els homes no canvien perquè facem cursos ni seminaris, sinó pels forts posicionaments de les dones i del col·lectiu que generen canvis socials». Ho continuau sostenint?
Si! Això és el que històricament ha succeït. Ara, si miram amb microscopi, veim a alguns individus homes, que es mouen amb bona fe i són afectuosos, i que es posen a llegir i a escoltar atentament el que diuen les seves nétes, o les seves filles, molts d'ells estan produint canvis des de la millor ona, des de la bona fe. Ara, en d'altres homes, només podem aspirar a limitar danys. Són les dones les que diuen «No, això cal modificar-ho», o «Això s'ha de modificar, entrem en l'espai públic i li diem NO als assetjadors», i els assetjadors que abans actuaven impunement en l'espai públic i ara tenen por que qualsevol dona els faci passar una vergonya terrible, llavors callen. Però no és que hagin canviat internament, o que estiguin respectant les dones, només modifiquen la conducta i es 'reacomoden'.
Quina és la relació entre estereotips de gènere i la violència
Fa poc estava llegint un llibre sobre el cos en el capitalisme, d'una feminista, i deia que en el desenvolupament del capitalisme, els homes poderosos i els homes treballadors varen generar una societat en el qual el cos de la dona era donat a cada home, tenia dret a ser amo d'una dona i això el que ha facilitat, evidentment, és l'enfortiment de la germanor en l'exercici del poder masculí, i això fa que quan en el Poder judicial hi ha un tipus que està acusat de violència, per aquí pot trobar-se amb la mirada d'un secretari d'un jutjat o un jutge i establir un nivell de complicitat en la mirada que es dóna precisament en la fratria masculina. Llavors, els estereotips repliquen i mantenen quotidianament aquesta jerarquització de la diferència en relació als mascles que exerceixen els seus privilegis i les dones o els cossos feminitzats pel patriarcat que són subestimats, com poden ser els integrants del moviment LGTBIQ+. Això és un sosteniment de la violència simbòlica i significa modelar els cossos i establir una manera de relacionar-se dels cossos, on la violència garanteix la dominació en les seves múltiples formes.
Sempre dieu públicament que et consideres un home feminista. Els homes poden ser feministes?
Ho vaig parlar amb un antropòleg amic a Madrid, i ell em deia que quan un home està fent una acció que sosté la violència contra les dones o sosté l'estructura injusta contra les dones, és un subjecte del patriarcat, i quan jo estic actuant políticament en funció dels criteris feministes sóc un subjecte del feminisme, diu. Jo no sé si és tan així. Jo crec que el feminisme és un posicionament polític i existencial també. És una manera d'encarar la vida, els vincles, de veure les societats, de veure la naturalesa. Llavors, des d'aquest punt de vista, és possible que un home sigui feminista. Ara, si un home no pot ser feminista, això no canviarà mai. És que si les dones feministes i si les llars que estan sota aquesta estructura feminista, no produeixen homes feministes, i si no aconseguim que els homes tenguin un posicionament polític i hegemònic feminista, aquí la societat no canviarà mai. Es mantendrà sempre un grup de dones que estarà en lluita permanent. I si els homes no poden ser feministes, he de demanar-me sobre les reals possibilitats de canvi social.
No creus que això, a vegades, és difícil pel moviment feminista? Tenint en compte que hi ha molts homes que adquireixen el discurs feminista, sobretot en els partits polítics, i que sostenen pràctiques masclistes?
Ho veim permanentment. Tipus que estan en funció de mantenir la dominació masculina. L'altre dia escoltava un discurs de Malcom X, que parlava sobre els negres i l'alliberament, i els negres que treballaven per a la submissió, però també parlava dels blancs que, braç a braç, treballaven per aquesta causa. Crec que quan hi ha potents aliances, la transformació forta és possible, en canvi, si cada vegada ens 'sectoritzam' més, anam malament. És inevitable que ens trobem amb homes que siguin terriblement oportunistes. Hi ha homes que, pel nivell cultural, varen aprendre el discurs políticament correcte però oculten el sosteniment del masclisme. Però aquí estan les companyes que tenen un fort olfacte per a detectar-los i baixar-los de cop i volta. A vegades, es generen problemes, perquè he vist en algunes organitzacions, que aquests tipus ho utilitzen per a seduir a algunes dones, generar conflictes en el grup i, a vegades, costa desemmascarar-los.
Masculinitats tòxiques o violentes?
Entenc que el terme 'tòxic' li pot servir a algunes persones per a descriure algunes situacions, però jo m'oposo a aquest terme, perquè és un terme que aquí a Argentina el va començar a utilitzar Stamateas, que de feminista no en té res. Débora Tajer fa una anàlisi d'això molt interessant. Jo no en faig ús, em sembla lleig, i amaga la dominació masculina. Sembla que un mascle s'acosta a un altre i l'intoxica de coses que no vol fer i no hi ha història, formació d'estructures, forts interessos i no tenen a veure amb aquest terme mèdic de toxicitat. Hi ha un aprenentatge de masculinitat que les nostres societats patriarcals l'ofereix com a model i és violenta i, a vegades, no és violenta en termes físics, però és violenta en termes psicològics o de sosteniment dels estereotips. El patriarcat sempre el reprodueix. Les masculinitats que hem de generar han de ser contrahegemòniques, anti patriarcals i amb lectura feminista. Sobretot perquè la lectura feminista és fresca, creativa, i va denunciant i mostrant els permanents 'reacomodaments' de la dominació masculina, per això és molt creativa. I no tan sols denuncia aquesta dominació de gènere, sinó les múltiples dominacions sobre els cossos de les dones, dins de la qüestió capitalista, que és el tracte que reben les dones, quant al laboral, al salarial, drets que no es reconeixen. En fi, una multiplicitat de lectures sobre la realitat que fan les feministes, que realment enriqueixen. Les lectures dels mascles sobre les masculinitats que no tenen feminisme és molt notable, són avorrides i, en realitat, amaguen el tema de la dominació masculina.
Sense entrar en els detalls del Cas Báez Fada (cas que va commocionar a l'opinió pública argentina en el qual un jove va morir producte de la pallissa que va rebre d'un grup d'homes) podríem fer una anàlisi des de la perspectiva feminista?
Per descomptat que aquest és un cas terrible. Però si prenem el mes de gener, en aquest mes, hi va haver 34 feminicidis a Argentina, directes i/o vinculats, i els mitjans de comunicació només parlen d'aquest grup. I crec que parlen només d'això, perquè aquest grup va rompre certes normes morals que l'elit blanca tracta de sostenir des del 1492 fins avui. Intenta mostrar-se com l'exemple de la moral, bons costums, etc. Crec que això ha impactat i ha monopolitzat, perquè en el fons està responent a un reacomodament de forces masculines i de mirades masculines. M'impacta i em dol que joves estiguin executant aquest crim, però també em dol la invisibilitat en l'agenda del que passen les famílies d'aquestes dones que varen ser assassinades i els seus fills. L'agenda de les notícies és masculina. Els mitjans i les institucions estan responent a aquesta agenda masculina i de classe.
Fa poc vaig escriure un petit article sobre això. No és l'esport el responsable, sinó la masculinitat hegemònica que li dóna al rugbi certa identitat lligada a la violència, a les classes socials altes i a la indiferència cap el sofriment. Allí on pugui expressar-se la masculinitat hegemònica, ho farà de manera violenta, dominant, cap a tots els que estiguin en una posició de subordinació, fins i tot els seus congèneres. I llegint els comentaris a les xarxes socials i segons la classe social de la qual venien, d'una banda, qüestionaven la suposada pertinença de classe dels jugadors de rugbi i, per l'altre, qüestionaven al grup de mascles blancs que estant algú en terra, li trepitgen el cap, quan se sap que «els grups de mascles blancs no fan això».
-
Marcela Espíndola es Licenciada en Comunicación Social (UCSE). Diplomada en Género y Comunicación. Diplomada en Asesoría Parlamentaria (UTN)
-
https://diariofemenino.com.ar/tag/observatorio-de-genero-en-la-justicia-de-la-ciudad-de-buenos-aires/
