Ho advertírem. Gianni Rodari, com William O’Malley, és en aquests moments un dels nostres convidats més fidels. Gianni Rodari és aquell que sap fer jocs de mans per a petits i grans amb quatre pensaments d’aquí i quatre paraules d’allà. Aquí i allà són indrets imprecisos, construïts amb elements més onírics que reals. Encara que, com ell confessa, tots els materials que fa servir, tot allò que imagina, és manllevat de la realitat. Passa el mateix o semblant amb els evangelis que conformen el Nou Testament. Són poc menys que faules, relats o llegendes extretes dels fets reals d’una vida i d’un temps. Mites, si ho volem dir així, que brollen espontàniament de la realitat. Com les fonts i les deus d’aigua fresca i vigoritzant. Tonificant. Els relats evangèlics tonifiquen. Als lectors infatigables de la nostra biblioteca sostenible ens afalaga tanta fabulació i utopia.

No puc deixar que Gianni Rodari camini sense mi. No deixaré mai que m’abandoni. Com podem abandonar un fabulador tan extraordinari i excepcional com ell que ens fa creure coses reals que no ho semblen? Les seves faules resten al servei no només dels infants, sinó al servei dels pares i dels avis d’aquests infants, i també a les diferents disciplines de la vida quotidiana. Ell ho diu: les faules serveixen de molt perquè aparentment no serveixen de res. Serveixen per a les matemàtiques, per a la poesia, per a la música, per el teatre, per a la literatura i per a la religió. Serveixen per a tot allò amb el qual no es pot fer comerç ni negoci. Rodari és un precedent d’un altre italià excepcional que ens ha deixat fa poc i que, per tant, s’ha unit a les nostres celebracions: Nuccio Ordine. Personatges que, com Jesús de Natzaret, donen importància a tot allò que els homes no n’hi donen. Donen importància a allò que en té. A tot allò que no produeix, a tot allò que no reporta beneficis econòmics, a tots els humans que posen la seva voluntat en la del Pare.

Rodari, com tots els que avui l’acompanyem en aquest recorregut literari, oníric i imaginatiu, troba la seva inspiració en la creativitat gratuïta, la que se’ns regala quan naixem. Aquesta singular creativitat la trobem en els llibres. En la lectura permanent. En les biblioteques públiques i privades que ens ofereixen les riqueses més essencials i profundes que podem trobar a les nostres vides. Una creativitat que no serveix per crear fàbriques d’armament ni exèrcits uniformats, sinó per transformar el món i millorar-lo. I, sobretot, per transformar-nos i millorar-nos a nosaltres mateixos. Per convertir-nos, com diuen els relats sants i sagrats del 'Nou Testament'.

La creativitat genera el pensament divergent, com ens fan a saber Ordine i el mateix Rodari. Un pensament i unes idees capaces de trencar totes les rutines i de desarticular tots els esquemes. Crear fa cridar d’alegria, tant si és de dolor com de plaer. Crear és preguntar-se qui i què i perquè, i, al mateix temps cercar on aplicar les respostes. La creativitat ens fa treballar personalment per la llibertat i la independència. Sobretot, per la llibertat. La creativitat ens fa inconformistes i paradoxalment malcreients. Quina gran contradicció! No creure per creure de manera més intensa i ferma. Més segura. Més indiscutible i confiada. Aquí és potser on entra en joc la religió. Alguns lectors superficials només veuen religió en els relats evangèlics. Si us plau, no siguem ingenus, abandonem la puerilitat dels que no comprenen què significa caminar sobre les aigües.

A la meva, nostra i vostra biblioteca de tots, sempre caminem sobre l’aigua. La lectura ens allunya de les institucions repressives. No volem saber-ne res d’escoles, esglésies i governs que ens limiten la nostra humanitat. En certa manera, els lectors som, a més d’uns grans amants de la literatura, uns bons afeccionats a la investigació de nosaltres mateixos, de la nostra ment i del nostre pensament. En certa manera, els llibres i la biblioteca són el nostre laboratori científic on explorem el nostre interior. Un interior d’una riquesa infinita. El millor de tot és que la nostra exploració científica interior és la més lúdica que coneixem i que cal valorar. Si en coneguéssim una altra de més valuosa és segur que ja l’hauríem incorporada a la nostra tasca diària intel·lectual, física i reflexiva. Per tal d’assolir una més gran saviesa i diversió.

Perquè hem descobert que la veritable religió creativa, la dels fets i la de les paraules de Jesús, les d’aquest llibre insuperable que és el ‘Nou Testament’, és la diversió, la llibertat i el joc que desemboquen en la pau i el benestar personal. La felicitat, en definitiva. No sospitem gens ni mica de que la lectura és un art, un dels més elevats, i és en l’art que es troba tot el que estem dient. Rodari, a més a més, en assenyala Herbert Edward Read i el seu excel·lent treball titulat ‘Educar amb l’art’. Read ens interessa especialment perquè domina els camps literaris de l’absurd i del surrealisme. Va ser un brillant crític d’art, però també un brillant periodista polític i cultural. I religiós. Molts dels assistents a les nostres celebracions festives de les lletres universals mantenen una bona relació d’amistat i d’admiració amb el Herbert Read, i ens fan descobrir la seva tesi central: la que manifesta que només l’activitat artística és capaç de realitzar en els infants una forma d’experiència integral. Intueix que no s’ha de sacrificar la imaginació, sinó tot el contrari. Exposa que la funció pròpia de la imaginació és la visió de la realitat -en la qual cosa hi estem tots d’acord-, i també de la possibilitat, ja que no es poden mostrar en unes condicions acostumades a la percepció sensible. Tots botem d’alegria. La tasca principal de la imaginació és la de penetrar nítidament en l’obscur i l’absent.

Les ajudes externes per copsar plenament les escriptures, les llegendes i els relats hiperbòlics i excèntrics dels quatre cronistes canònics, com veiem, és profundament valuosa. Sense la capacitat imaginativa resulta impossible comprendre cap tema ni cap disciplina necessària per la veritable vida humana. La religió s’ha de recolzar en la creativitat, doncs, per experimentar-la en la seva essència. La religió és, per tant, una peça imprescindible perquè les nostres festes siguin perfectes. Encara que és per això mateix que li cal la fosca per brillar de veritat. I el món n’és ple de fosca i de confusió. Sembla mentida que ens trobem ja al segle XXI sense haver descobert encara la fórmula definitiva per il·luminar els nostres esperits. L’única és la literatura.