Fa un parell d’episodis de Les indòmites que surt un tema recurrent: demanar-se per a què serveix la nostàlgia. Encara no hem trobat la resposta.

Tranquil·litat, no és un tema trampa. No xerr d’aquells que demanen taxis, torrats de coll cap amunt ni altres agents estrangers afiliats a grups acostumats a agafar el poder a la força. No. Estic parlant d’aquella capacitat que té el cervell, o la memòria, de passar per alt tots els detalls incòmodes i irritants per només rememorar situacions (en principi passades) amb una pàtina d’encant.

Deia «en principi passades» perquè també hi ha un fenomen estrany: enyorar èpoques no viscudes. No sé si de mirar tantes sèries televisives idealitzades o de sentir històries simplificades, provinents de persones que ens estimam. Fins a cert punt es pot entendre, qui no voldria viure aquelles vides emocionants, de conflictes de gent sense gaire més problema que saber amb qui tenir fills. El que ja és fer una cucavela magistral és aquell sentiment que a La guia de l’autoestopista galàctic definien com una «nostàlgia d’un temps encara per venir». Concepte amb el qual m’identific, per contradictori que pugui ser.

Parafrasejant na Mistress Perenque: «Què feim amb això?». De què ens serveix aqueix sentiment? Realment volem viure un altre moment? Un en el qual no teníem (o tendrem) responsabilitats? Quan ens ho feien tot? O un que recordam intensament? No som capaços d’adaptar-mos al temps actual? No hi ha cinema com el que coneixem, ni millor música que la del nostre temps. I això que qualsevol diria que el nostre temps és ara.

De què ens serveix aquest mecanisme que no ens deixa viure en el present?

Aman Nòlem (ell/això)