algo de nubes
  • Màx: 18.82°
  • Mín: 13.93°
19°

Entre genis

Visc entre genis. Tota la meva vida, d’una manera o altra, hi he viscut. M’envolten els genis per tot arreu. És un privilegi, ja ho sé, però no per això penso renunciar-hi. Mai no he entès perquè hauríem de renunciar als nostres privilegis: hem nascut en una època i un temps, en un espai i un lloc, que nosaltres no hem triat. Som el producte d’un mite i una realitat. Si tenim la sort de que tot plegat sigui un privilegi, donem gràcies al destí que ens ha fet tan afortunats. Els privilegis, igual que els genis, se’ls ha de saber reconèixer i, a continuació, acceptar. Jo m’he avesat a una cosa i a l’altra perquè em va bé per a la salut física i mental. Encara que conec persones que no volen “aprofitar-se” d’aquest regal que ens dona la vida. Ho troben deshonest. Hi ha gent, com deia la meva padrina, que troben ossos en el lleu.

Tots vivim i hem viscut entre genis, però som tan estúpids que no ens n’adonem ni ens hem volgut adonar. Ni ens n’adonarem en el seu moment, quan l’experiència era viva. Frank Sinatra, The Beatles, Van Gogh, Joan Miró, Samuel Beckett, Wolfgang A. Mozart, Johann Wolfgang Goethe, Blai Bonet, Virginia Woolf, Jane Austen, Montserrat Roig, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marlon Brando, Katharine Hepburn, Greta Garbo, Paul Newman, Leonard Cohen, Antoni Gaudí, etc. Això, per citar només els contemporanis. Tots els clàssics els hem de considerar genis. Si no fossin genis, no serien clàssics. Això és el classicisme: el talent que no passa mai de moda. Els genis sempre son presents. Ho foren en el seu propi present i ho son en el nostre.

Per sobre de tots els grans genis, Victor Hugo, un veritable geni en si mateix, hi situa William Shakespeare. Vegem per què. Per rebre’l tal i com pertoca, Hugo es disposa amb tota consciència. Per a Hugo, Shakespeare és un oceà. La cita és llarga, però paga la pena: “Aquestes ones, aquest flux i reflux, aquest vaivé terrible, aquesta remor de tots els vents, aquestes negrors i aquestes transparències, aquestes vegetacions abismals, aquesta demagògia dels niguls en ple huracà, aquestes àguiles de l’escuma, aquestes meravelloses sortides dels estels, aquests rajos errants, aquests enormes laments, aquests trons humans barrejats amb els trons divins, aquest blau profund de l’aigua i del cel, aquesta sal aspre que sense ella to es podriria, aquests inferns i aquests paradisos de la immensitat eternament commoguda, tot això pot estar en un esperit, i, aleshores aquest esperit es diu geni, i aquí teniu a Esquil, aquí teniu a Isaïes, a Juvenal, a Dant, aquí teniu a Miquel Àngel: aquí teniu a Shakespeare, i és el mateix mirar-los a tots ells i mirar l’oceà”.

Gran Victor Hugo! Una descripció com aquesta només la pot fer un geni com ell i, en gèneres artístics diferents, com els que hem escollit fa poc! Doncs, és entre tots aquests genis, i en companyia de molts altres, que jo visc tot l’any des de fa molts anys. Aquest és i ha estat el meu privilegi personal. Com no agrair permanentment la sort que m’ha acompanyat sempre i em segueix acompanyant? Hi ha dies, quan en sóc del tot conscient, que no me’n sé avenir. És gairebé impossible viure envoltat de genis en tot moment. Cal tenir i haver adquirit un múscul intel·lectual molt entrenat. Posseir un esperit singular. I, més que res, ser capaç de mostrar un agraïment intens i profund per tanta benaurança sostinguda.

Agraeixo a qui sigui l’existència de tots els genis de tots els temps i en totes les seves respectives activitats i disciplines. Visca el talent i l’enginy! Visca la creativitat!

Encara que resulti poc original i enginyós, no puc deixar de dir que el geni no existeix sense l’acompanyament del sentit de l’humor i del propi humor. Així mateix, de tota la humilitat que li cal. Jo crec que en Shakespeare, i molts d’altres genis com ell, dins la tomba, hagueren d’enviar-se els mocs que la societat que els va succeir els feia tragar. El propi Shakespeare, després de la seva mort, va romandre més d’un segle oblidat de tothom. Qui era Shakespeare a començaments del segle XVIII? Menys que ningú. Ni tan sols era un personatge ignorat, perquè no se sabia que cent anys abans hagués existit. És aquesta la vida dels genis? Si als genis clàssics els tractem amb aquest menyspreu i amb aquesta indiferència, no ens ha d’estranyar que tractem els nostres genis contemporanis com si estiguessin empestats.

La genialitat, sovint, sembla que sigui això: la flor d’un dia. Encara que hi ha flors i dies que puguin durar alguns lustres o alguns segles. Arriba el moment de la seva desaparició absoluta. Em pregunto, així i tot, si els genis oblidats que ens han precedit, son conscients, ells, de tanta ingratitud i barbàrie. Ara, però, tenim la sort de la paraula escrita i de les noves i modernes tecnologies que tot ho deixen imprès i gravat. Personalment em sap greu que no coneguem els nostres avantpassats més il·lustres, i no només per ells, sinó per la història de la humanitat. Tenir present a Ramon Llull, a Shakespeare, a Montaigne, a Cervantes i a Molière, és gaudir del seu talent a posteriori. A mi em proporciona una bona dosi d’alegria espiritual. És com recordar altres personatges destacats per la seva bondat, el seu humor i el seu amor. Tot plegat, ens fa millors a nosaltres.

De manera que cal reivindicar l’excel·lència humana en qualsevol de les seves ciències i funcions. En qualsevol de les seves arts. De les seves bones arts. Encara que només sigui perquè, a dia d’avui, podem viure interiorment més còmoda i relaxadament. I més feliçment.

Sempre he dit que jo m’aferro a qualsevol petita membrança o senyal, ja sigui pròpia o aliena, per no deixar de sentir-me alegre i bé amb mi mateix. M’entusiasma i m’emociona que existeixin i que hagin existit genis capaços de fer-nos emmirallar en ells. Aquests personatges, encara que els seus mèrits no siguin personals, sinó fruit de la pròpia naturalesa humana que reparteix aleatòriament els seus dons, son fites que a mi m’agrada recordar perquè crec que actualment tots nosaltres som part de la seva glòria. En el fons, tots els humans participem de totes les virtuts i de tots els defectes dels altres, siguin del passat, del present o del futur, si arriba. Tots som canalles i genis. Tots som tot allò que fa referència a la nostra desvalguda condició d’animal espiritual. El que passa és que em som conscients, i aquesta condició racional ens fa feliç i dolorosament responsables. Un embrollament, tot plegat.

Per concloure i acabar la xerrameca, dir només que els autèntics genis son aquells que gaudeixen de viure, i de fer viure els altres amb el seu corresponent i merescut gaudi. Aquí és on s’està en silenci la veritable genialitat. Tanmateix, de geni, només n’hi ha un, i tots els humans el portem en el nostre interior, i tots els homes, dones i criatures som iguals davant d’Ell. Va escriure Victor Hugo que anomenem Déu a l’infinit vivent. Va afegir que Déu, el geni universal, es manifesta en primer grau a través del propi univers i, en segon grau, a través del pensament humà. És genial que sigui així!

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.