Una setmana més som aquí preparant coses per dissabte on presentarem el segon número de la revista 'Moixa Mental Neo' a Can Moix, a Felanitx, a les dotze del dematí; hora de berenar. Vos ho podeu creure? No sé si estaré jo despert, ja vos ho dic ara.
I per què vos ho cont això? Doncs perquè, a més de tenir el cap més cap allà que cap acà seleccionant un bocí representatiu dels meus escrits, fa una temporada que em deman quant llegim. A una època on la nostra atenció ha minvat, i dos paràgrafs ens semblen una enciclopèdia, però a la vegada no aturam de llegir coses: missatges instantanis de llargada eterna, entrades a les xarxes socials, articles a pàgines web, columnes a diaris… Vull dir, és curiós com seure i obrir un llibre ens angoixa i a la vegada podem estar tres quartes parts del dia llegint i escrivint missatges a un dispositiu on no ens hi caben les dues mans.
Mem, tot això no és nou: Ens hem hiperconnectat del tal forma que rebem estímuls de per totes bandes. Hi ha tanta informació que va i que ve, que ens hem acostumat a dir que llegim en diagonal quan el que volem dir és que ens ho hem botat tot i venim a demanar-te un resum, personalitzat, instantani. Fes-ho tu. «Mem, explicam què diuen aquests tres paràgrafs, però fes-ho en una línia, i fes-ho ara que estic en línia, esperant». Tot això no és nou: Som de la generació que et demana com estàs i abans de poder contestar et sepulta una allau d’anècdotes personals d’aquella persona. De la mateixa generació de l’«avisa’m un dia abans del sopar aquest al que m’invites que ja te diré si puc venir o no» i del «t’he vist a sa tele que explicaves no-sé-què». No tenim temps ni ganes d’aprofundir en res.
A ca nostra, personalment, estem provant de tornar a aprendre a tancar-ho tot un moment i mirar-nos a la cara, xerrar del dia, de la vida i de no-res. No és fàcil perquè sempre hi ha qualque cosa a fer. La següent passa serà treure les cadires al carrer i fer un poc de poble, mem si reaprenem a no fer gaire més que contemplar la vida.
Aman Nòlem (ell/això)
