muy nuboso
  • Màx: 22°
  • Mín: 17°
21°

Jane Jacobs i Arsínoe

Casualitats o no de la vida, em vaig topar amb l’amiga Arsínoe a un cafetet del carrer de Blanquerna, de Palma, on havíem aconseguit arribar sense que ens atropellàs cap patinet. Persona amb ànsia mai satisfeta, estava contenta d'haver escoltat Carlos Moreno, un «guru» del concepte anomenat «Ciutat de 15 minuts». El descobriment fou a la seu del Col·legi d'Arquitectes a Palma, a una conferència que pronuncià, sota el títol «La revolució de la proximitat». Ella, fervent seguidora de Jane Jacobs, trobà en les paraules de Moreno una continuïtat evident del seu pensament, sobre el qual incidí el ponent. El bessó de tot plegat és plantejar de transformar els espais urbans des d'un vessant humanista. Intrigat pel tema, li vaig demanar per Jane Jacobs i, com que ella no tenia gaire temps i li interessava més centrar-se en Moreno, em recomanà un —assegurà— interessant documental que sobre ella i el seu antagonista, Robert Moses, que es pot veure a la plataforma Filmin. S’hi reflecteix la lluita d'una activista convençuda contra un urbanista depredador, que és Citizen Jane. «Mira’l i aprendràs», digué. Obedient, l'horabaixa vaig corroborar que el film s’ho paga des de molts punts de vista, com ara el feminisme, l’activisme social i molt de coratge. Passada la meitat de la projecció, sobre els cotxes i el progrés, atribuïren a Moses el seu primer manament: «Deixaràs circular». Poc després, sorgia l'opinió de Jacobs: «Les persones que passegen per les voravies són qui conformen la ciutat». Des d'un punt de vista general, la pel·lícula conté un ric missatge apologista sobre la lluita de la societat civil contra el poder institucional.

Arsi, no desaprofità l'ocasió per enlairar Ana Hidalgo, la batllessa de París que lidera el nou concepte urbà sobre els quinze minuts i a la qual Moreno assessora amb entusiasme. Em deia —referint-se a Moreno— que els quinze minuts no són matemàticament importants, sinó més aviat un concepte segons el qual les persones haurien de tenir accés als serveis que necessiten en poc temps i, evidentment, en una distància física també al més curta possible. També li agradà que qüestionàs alguns paradigmes. Així doncs, va desmitificar el model imperant de Le Corbusier pel que fa als grans blocs d'habitatges i al seu espaiament, els cotxes elèctrics i els carrers exclusius per a vianants. Els vehicles —denominats sostenibles envaeixen els mateixos espais que els impulsats per combustibles fòssils i es poden fer servir també amb la mateixa ineficiència, i els vials només per a vianants poden afectar —això sí que ho sabíem— la gentrificació. Li vaig exposar el meu parer sobre l'augment del parc automobilístic amb els vehicles de moda i els entrebancs per al transport públic i de mercaderies, a més de la manca de seguretat que poden produir els carrers sense màquines de motor. Dubt que m'escoltàs, perquè anava a la seva i, enfilant-se per les bardisses, arribà al seu cas particular: família monoparental amb una filla d'un any i necessita el vehicle privat per al seu dia a dia, ja que sense no arribaria a temps a la feina o a l'escoleta. Espera i desitja que les noves concepcions urbanístiques tinguin en compte aquestes necessitats tan freqüents i invisibilitzades.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.