Com que la verborrea xenòfoba no té gaires límits, vull començar aquest paper dient que el terme “piho”, tal i com el faig servir en aquest article, no fa referència a cap procedència ni a cap nacionalitat, sinó a un subsegment d'una determinada classe social. Em referesc als individus (d'ambdós gèneres) que tenen diners que els en sobren i que a més en van fent ostentació, i que consideren que hi ha individus que, per aquest motiu, tenen algun tipus de superioritat sobre els altres. Mostres evidents de la decadència d'Occident, vaja. Perquè, en condicions normals, la riquesa no és ostentatòria ni els rics, pel fet de ser-ho, també han de ser maleducats.

Darrere aquesta consideració, n'hi hauria de venir una altra: no sé si és possible, a la nostra part del món i avui dia, cap tipus de revolució burgesa. Crec que jo mateix he parlat alguna vegada del procés autodeterminacionista de Catalunya com d'una “revolució burgesa”, però l'observació dels esdeveniments (i, sobretot, de la gent), ara mateix, em fan posar en qüestió aquella consideració. Certament, el suflè, per dir-ho a la manera maragalliana, va pujar a mesura que la llengua perdia importància com a element d'identitat col·lectiva. Però això no li treia un pes específic molt destacable. Que alguns líders independentistes parlin un català canallesc i que d'altres pensin que ha de ser cooficial amb l'espanyol (quan a la Catalunya autonòmica ja hi ha tres llengües oficials) diu molt de la manca de formació i de la mediocritat d'una determinada classe política, però no diu res del paper de la llengua en si.

Una de les característiques dels pihos, quan saben parlar català, és que no el parlen, o que en fan un ús que no acaba de ser diglòssic, però que des de la sociolingüística caldria catalogar-lo d'alguna manera (i posar-li etiqueta). Ho il·lustraré amb un fet que m'ha ocorregut a mi mateix fa pocs dies. Arrib a la botiga (botiguer catalanoparlant d'origen principatí) i deman si un encàrrec que li havia fet ja ha arribat. Mentrestant el botiguer està servint una piha (piha catalanoparlant d'origen principatí). El botiguer i la piha parlen en un castellà impecable, pràcticament sense accent. La piha es molesta perquè he interromput, al seu parer, el procés de compra. “Ascolti” em diu, “tinc al gos al cotxa i se m'astà fraixint”. “Ui, disculpi”, li responc, “faci, faci...” Tot seguit, la piha, que ha escoltat com jo li parlava català al botiguer i que me n'ha parlat a mi, que ha sentit el botiguer interactuant en català amb mi mateix, i que, per tant, té tota la informació sobre el fet que tots tres som catalanoparlants, continua parlant espanyol pràcticament altiplaner amb el botiguer. L'escena em recorda la d'uns quants pihos (barcelonins també) que posaven en una casa de lloguer turístic, prop de ca nostra, que em varen demanar, en un català xava impagable, que els portàs a Vila perquè no trobaven taxi. No ho vaig fer, evidentment, però no perquè tengui mal cor, sinó perquè no faig de taxista. A més a més, i per més inri, tots eren catalanoparlants i tots parlaven espanyol entre ells: vaig trobar que no s'ho mereixien. (En canvi no tenc cap pega a portar un jove anglès ressacós, de bon diumenge de matí, fins al seu hotel). Els pihos en qüestió no deu ser que no sàpiguen que la llengua de Llull, Ausiàs March i Jacint Verdaguer és una llengua de cultura com qualsevol altra. Probablement tots els que he esmentat han estat escolaritzats en català i el deuen escriure sense fer gaires faltes d'ortografia. Probablement, també, parlaran amb la seua parella en castellà, encara que sigui catalanoparlant. I, per tant, també als fills. Fins que s'hagi produït la substitució lingüística a tota l'àrea metropolitana. Conclusió: els pihos es carreguen la llengua. És evident. Però la saben, i la poden practicar quan un pagès del Rafal Trobat com un servidor se'ls hi adreça usant-la com a vehicle de comunicació. Com se n'ha de dir, del fenomen sociolingüístic il·lustrat amb el capteniment d'aquests facinerosos?

“Hala, qué culazo!”, se'n foten unes al·lotetes molt primes i molt mones, des de dins un cotxe descapotable, veient algú que passeja pel carrer, segurament amb sobrepès. Ser maleducat forma part de la identitat grupal de la piheria. Fa uns dies, botaven per les xarxes imatges d'individus (molt ben vestits i molt tocadets, per cert), botant per dalt capós de cotxes que no eren de gamma alta, pensant-se que feien una gràcia. I d'altres, a bord d'un iot que feia massa soroll, rebien els mossos d'esquadra amb la marxa reial a tota castanya. Fuster deia que forma part d'una bona educació saber quan s'ha de ser maleducat. Aquests individus, tant les del cul com els dels capós dels utilitaris, són maleducats, bàsicament, quan no toca. Quan han de parlar foraster al botiguer d'aquí o quan s'han de parlar en foraster entre ells perquè ningú no pugui pensar que són de Labritja, llavors els pihos es converteixen en superbeneducats, superdòcils i supersubmissos. Perquè la piheria, davant el poder, acota el cap com un anyellet a punt de ser degollat. Com diu la Bíblia, és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no que un piho pronunciï un pronom feble com toca. En fi, que són una de les xacres de l'estiu. Paciència. Ommmmm!