Fa calor. Encara que basta dir-ho un cop cada estiu.
Tenia una veïnada que en trobar-mos al carrer, mirava el cel i feia un comentari del temps. Em va costar entendre que era la seva forma de saludar-me amb un tema neutre, obrint la possibilitat per començar una conversa (que només teníem de tant en quant). Aquesta dona, que sabia moltes coses, em va ensenyar a ser més pacient i com es relacionen els humans.
Fa una temporada, però, que em trob interlocutors parcials (dic parcials, perquè només volen que els escoltin) que repeteixen en bucle, un cop i un altre, un mateix concepte. Com si amb un pic no bastés. No és tant que pensin que som idiotes, és més la necessitat de fer-mos saber què existeixen i tenen veu. Quina calor. Amb un cop l’any n’hi ha prou. Quina calor. Som aquí. Quina calor. Sé xerrar i ho faré un poc a la babalà. Quina calor. Una frase fàtica, una casta de renouet molest com el que tenen certes aplicacions perquè sàpigues que et contesten. Quina calor (pop!).
Fa poc que he après a com demostrar que aquest sorollet no és sofridor. I és ben simple, encara que s’ha de tenir paciència i temps: Feu esclafir la llengua. Pop! Dtx! Quina calor (pop!) dtx!
Per cert, quina és l’onomatopeia de fer petar la llengua? Quina calor (pop!) dtx!
Aman Nòlem (ell/això)
