La meva néta gran, a punt de fer sis anys, fa uns dies quan l’acompanyava a l’escola em demanà que escrigués alguna cosa al diari sobre “el mal que les persones fem la terra”. Sorprès, vaig esbrinar que es referia a la contaminació ambiental. No parlà de guerra i jo tampoc ho vaig introduir, encara que, pensant en l’article anterior publicat a dBalears on de qualque manera ho tractava, li vaig dir que: “més o menys” havia escrit qualque cosa sobre el tema. 'Més o menys no, ho has d’escriure igual' sentencià. Bé, escrit està. I entenent que ella com a dona també forma part de la terra, tenint molt present el seu futur, contemplaré la protecció de la perspectiva de gènere concretant una acció de millora. També faré algunes reflexions sobre la crida a la mobilització general que el Govern va transmetre al món feminista per reivindicar els drets i oportunitats de les dones el proppassat vuit de març.

Sense voler fer dobles lectures, no dubt de la bona voluntat i honradesa de les polítiques ―els polítics normalment estan per altres feines― en la seva tasca per la igualtat, però he de reconèixer que veig de manera molt diferent el mateix escenari. Quan amb la força dels vots les dones arriben a algun lloc de responsabilitat a l'Administració, troben estructures potents en recursos humans, econòmics i, sobretot, en retroalimentar-se. Veig fàcil caure en aquesta teranyina administrativa en què el sistema de vegades pareix que hagi perdut el rumb i estigui més preocupat a fer i explicar i no tant en la repercussió directa que té això sobre les dones. Aquesta realitat pot arribar a generar perjudicis respecte de les qui teòricament són les beneficiàries del servei. Perjudicis com ara la falta d'abordatge integral dels temes clau. Sovint l’elusió pot estar enterbolida per accions adjectives.

Tornant a la crida pública, he de reconèixer la meva confusió. Davant qui s’han de reivindicar els drets? No són els poders públics els principals responsables de la seva equiparació? Demana el Govern al feminisme que li recordi la seva obligació? Per descomptat, la reivindicació és davant tota la societat, però la capacitat de reformar la tenen els poders públics.

L’abast del tema és extens i feixuc. Faré una espipellada sobre un punt que per mi és cabdal: la perspectiva de gènere, a partir d’una mínima aproximació a la Llei d’igualtat de la CAIB, de la qual assenyal tres referències com a mostra: a) Incorpora la perspectiva de gènere a totes les polítiques dels poders públics. b) Considera objectiu prioritari l'actuació contra la discriminació laboral directa i indirecta per raó de sexe i c) Promou la incorporació de la perspectiva de gènere a la integració de l'activitat preventiva de riscos laborals en l'àmbit públic i privat.

En aquests enunciats, apareixen tres claus: discriminació, perspectiva de gènere general i específica als riscos laborals.

Tot i això, aquests conceptes fonamentals per avançar en la igualtat no estan protegits, ja que el seu incompliment no apareix tipificat com infracció a la llei autonòmica. Si ni tan sols ho considera sancionable, com garanteix el Govern l’aplicació substancial de l’aplicació de la perspectiva de gènere o la lluita contra la discriminació?

Obviant l’àmbit penal, pel que som capaç de veure, si es vol perseguir la discriminació a l’àmbit laboral, hauríem d’anar a la legislació general de l’ordre social i, així i tot, per considerar-se infracció, hauria de ser una decisió unilateral i desfavorable de l’empresa. Això vol dir que una aquiescència impròpia dels assalariats modularia o fins i tot podria validar una discriminació.

El perill el veig en la discriminació indirecta . Potser sense mala fe, sovint ho és tant, d’indirecta, que ni tan sols les dones discriminades en són conscients. S’ha de tenir una especial cura en el seu reconeixement. Deixar la seva identificació en mans de les parts negociadores dels plans d’igualtat a les empreses no és cap garantia de normalització igualitària.

Tal vegada una acció material profitosa seria revisar la normativa, completar-la en el sentit expressat, i després vigilar que es compleix, és clar. Anant un poc més enllà, es podria demanar al govern central que no minori la responsabilitat en cas que, per error o desconeixement dels treballadors o dels seus representants, la discriminació fos consentida. Els drets no haurien de ser renunciables.

Jaume Pla Forteza. Inspector de Policia Local jubilat