Malauradament la societat occidental – o la convencionalment entesa com a tal- viu convulsa des dels fets de París de la setmana passada. El caos del no saber-ne les raons ha estat més paorós que no els mateixos fets en si – lamentables del tot però no per això quotidians a altres indrets que no són qualsevol ciutat, amb major o menor graduació, de la vella Europa. I la immensa majoria de papers que he llegit o opinions que he escoltat – tot i que no hi he parat gaire esment- malden per donar alguna opinió versemblant. Segurament és una opinió més visceral que no fonamentada, destinada a péixer les ànsies dels ciutadans del carrer, com qui inventa a la babalà un remei matusser per combatre algun mal. Entre aquestes n'hi ha hagut de tot pelatge i condició. Alguns ho atribueixen – o aprofiten l'ocasió per apuntar-hi directament- a les xacres que presenta el sistema de vida occidental en les múltiples variants. Des de la fabricació d'armes que serveixen per materialitzar matances com la de París, passant per la intervenció directa o indirecte en múltiples conflictes bèl·lics a les zones de predomini de l'Islam. D'altres, sense moure's del mea culpa catàrtic tot aprofitant la biografia d'un dels presumptes terroristes abatuts, parlen d'un error també del sistema, que és incapaç d'aconseguir un equilibri social, i que ha estat ara una resposta individual però ningú no tanca la porta al fet que es puguin generar múltiples respostes de la mateixa índole. D'altres més metafísics parlaven d'una sotragada, d'un esvoranc als valors sacrosants de la república. O millor dit de la República, així en majúscules. Una República que, tot sigui de passada i amb el perill de mesclar ous amb caragols, no permet retolar el nom dels pobles en Occità. Deu ser que aquesta no és una llibertat dins un ordre? És a dir, constitucional? Fins i tot, hi ha hagut gent que ha parlat – en nom de la llibertat, no sé si genèrica o només d'expressió- d'error, de badada dels serveis secrets. Uns serveis secrets que, per altra banda, no solen tenir la bona anomenada de ser precisament un exemple nítid d'ús de les llibertats.

Seguint amb la cronologia dels fets, diumenge 11, París es va omplir de manifestants d'alta graduació que encapçalaren una marxa multitudinària i tots varen ser, si més no a la solapa, Charlie Hebdo. Curiosament, no crec que fos l'únic que entràs en contradicció, un d'ells va ser Mariano Rajoy. Un president amb solapa resplendent però que encara venia amb l'olor de sofre d'haver aprovat una llei dita mordassa que, segons els entesos, conculca llibertats individuals, dit amb altres paraules: no santifica la llibertat d'expressió. Un president del govern que ho és també d'un partit on un batle seu ha fet clausurar, abans de ser inaugurada, una exposició, a Salamanca, perquè entre d'altres quadres se n'exhibien dos on apareixien els rostres de Rajoy i de la infanta imputada ornamentats amb excrements. Hi tornaré a aquest fet.

Una vegada passada l'efervescència gairebé unànime del dol i del compungiment han vengut les interpretacions a la portada del post Charlie Hebdo on tornava a aparèixer el rostre del Profeta. La unanimitat aquí ja no era manifesta. Alguns s'han demanat si era lícit emprenyar una confessió religiosa que s'autoprohibeix de posar rostre al Profeta. On començava la llibertat d'uns i on acabava la dels altres. De la mateixa manera en aquesta exposició non nata de Salamanca, si els emmerdats haguessin estat rostres anònims, s'hauria prohibit? És més art pel fet que apareguin els rostres de Rajoy i de Cristina de Borbó? És més transgressor o més oportunista?

Algunes vegades he participat en discussions casolanes sobre si s'hauria de prohibir als instituts el vel islàmic entre les nines. Reconec que sempre arribam a un empat tècnic. Uns argumenten que sí perquè rere el vel, símbol d'identitat, hi ha altres procediments no admesos pels valors occidentals – casaments prematurs, ablació, etc.- ; d'altres diuen que no, que no s'ha de prohibir perquè tenen dret a mostrar la seva identitat. Els primer pensarien el mateix respecte dels tatuatges o dels pírcings exagerats? Ja ho veuen, lectors, tots som [...] però què som? Ja sé que no hi ha cap mort útil, però ja que el fet ha passat que serveixi per fer una mica d'examen de consciència i el consegüent propòsit d'esmena. Si no és així tots aquests crits que han inundat París seran només ecos d'una amable i efímera purpurina.