Els metges que treballen al sistema públic espanyol estan mal pagats. Això és una evidència molt lluny de qualsevol discussió. Continuant amb aquesta asseveració podria dir que els metges de la nostra comunitat autònoma són els que tenen unes de les remuneracions horàries més baixes de tot l'Estat espanyol. Segurament no sorprendré ningú si ara dic que comprenc la vaga que han enunciat els metges que treballen a l'Ibsalut. Normalment, quan les coses arriben a una situació límit solen acabar així, amb un desenllaç violent i extrem. Ara bé, no crec que les pretensions econòmiques que es demanen solucionin el problema de fons que pateix el nostre sistema de salut. Més bé diria que empitjorarà ja que la situació continuarà essent la mateixa, allargant en el temps el problema sota una conformitat molt inestable i poc convincent per ambdues parts. Crec que és primordial analitzar la realitat de la nostra oferta assistencial, amb unes prestacions públiques i unes altres de caire privat. Sembla que no estan lligades, però la veritat és que la relació que hi ha entre elles és inversament proporcional a la seva dominància, és a dir, perquè una d'elles millori ho ha de fer gràcies a la devaluació de l'altra. Això és una realitat que fins ara cap administració s'ha proposat posar a damunt la taula, sense voler mirar mai de front aquesta circumstància, fent-ho sempre mitjançant contactes puntuals, tímids i no advertits per l'opinió pública.

Què tenen en comú les dues modalitats d'assistència sanitària, la pública i la privada? Crec que com a poc comparteixen bona part dels seus facultatius. Quants de metges treballen al dos sistemes sanitaris? Molts diria jo; podem posar l'exemple d'un facultatiu responsable d'una àrea determinada d'un hospital públic que simultàniament desenvolupa una tasca similar a un hospital privat. És clar que té interessos enfrontats; per una part té l'obligació de dur endavant un servei públic eficient i ben preparat en tot allò que la tecnologia i la ciència mana al servei del ciutadà, però també sabem que unes prestacions de qualitat al sistema públic minvaran irreversiblement els interessos de l'assistència privada, ja que molts dels usuaris de la nostra comunitat, a més a més de l'assistència sanitària pública es veuen en la necessitat de contractar una assistència privada que els garanteixi una atenció mínimament acceptable. I els qui controlen sempre solen aconseguir el que volen, sobretot si van de la mà dels promotors privats. Si analitzam la situació actual, podem comprovar com les inversions en tecnologia puntera i l'eficiència assistencial privades van sempre per davant del sistema públic; sembla que hi ha una certa conformitat per part dels nostres dirigents polítics, segurament amb la convicció que la lluita contra els sistemes ja establerts sol ser poc eficaç. Hem d'acceptar la realitat i, per tant, hem de comptar amb l'assistència privada que tenim i que per bé o per mal funciona, intentant arribar a acords clars i ben definits per no caure en el despropòsit de les evidències ignorades i els interessos disputats.

És evident que segons a quins sectors professionals interessa que els metges que treballen al sector públic estiguin mal remunerats i poc dotats d'infraestructures assistencials, afavorint les inversions fortes i competitives al sector privat. Si aquesta dualitat continua, poc millorarem el sector públic, mantenint aquesta situació injusta i poc considerada cap als ciutadans més desfavorits que no tenen cap altra opció que l'assistència pública, els agradi o no, amb una manca de possibilitats per lluitar contra aquestes injustícies. S'ha de començar idò amb una acceptació de la realitat actual i a partir d'aquí negociar una sortida digna per ambdues parts, pública i privada, que acabi amb una situació com la que vivim. Segurament serà difícil i al mateix temps inútil per part de l'administració quasi doblar les pretensions econòmiques dels metges del sistema públic, i també sabem que això sols pot emmascarar la situació de fons que mantenen els interessos contraposats de la nostra assistència sanitària. No es pot mantenir aquest descontent del col·lectiu mèdic públic amb sous mal pagats i endemés condicionats per la submissió d'aquests professionals a nombroses guàrdies mèdiques, per al final abocar-se a l'assistència privada per a poder compensar aquesta mancança. Crec que la salut "i el mateix passa amb l'educació", ha de ser un dels pilars bàsics d'una societat que se'n diu democràtica. Comencem per donar responsabilitats i compensacions justes als professionals que es vulguin comprometre a canviar aquesta estructura assistencial pública poc competitiva, mal remunerada i falta de motivació, a diferència del que succeeix als altres sistemes assistencials europeus.

La compatibilitat professional pública-privada no s'ha d'afavorir, diferenciant de forma clara les competències del sector públic i privat, repartint les tasques que més bé poden assolir un i altre sistema assistencial, on la inversió tecnològica, la docència, la investigació, l'hoteleria hospitalària, la medicina programada, les urgències i la complexitat de les patologies, poden trobar un destí més adient i al mateix temps més adequat al cost que poden condicionar. Per exemple, podem veure com bona part dels ingressos hospitalaris tenen un diferent cost, depenent de la patologia a tractar i si es duu a terme a un centre públic o privat. D'igual forma succeeix amb altres actuacions sanitàries i de gestió. Per tant, optimitzar els recursos que tenim actualment tant en el sector públic com en el sector privat, podria estalviar bona part del capital que actualment es gasta de manera ineficient. L'adequació del nostre sistema de salut podria satisfer les pretensions dels nostres professionals i de totes les estructures sanitàries de què disposam, públiques i privades, sense la necessitat d'incrementar encara més les inversions de l'administració en matèria de salut, com ara augmentar els sous dels metges sense tenir en compte la vertadera causa d'aquest desequilibri injust i no desitjable, agreujat dia a dia per l'increment demogràfic de la nostra població.

Pere Riutord Sbert, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears