Aura Foguet (Menorca). Actriu formada en direcció i dramatúrgia. Membre de la companyia La Viciosa (2019), amb la qual he duit sobre els escenaris 'Alhayat o la suma dels dies', l'any 2020, i 'Qui no s'atreveix a tremolar', estrenada aquest mes de maig al Teatre Maldà (Barcelona).

El 2019 vares crear la companyia La Viciosa juntament amb la teva germana Laia Foguet. Com sorgeix?

La Companyia neix perquè teníem un projecte, que és la primera obra que vàrem fer i estrenar el gener del 2020, 'Alhayat o la suma dels dies'. Volíem fer aquella obra de teatre i per tant ens havíem de constituir i tenir un nom.

Primer érem na Laia, la meva germana, i altres amigues i conegudes, però no era gent que estigués molt involucrada realment en el món del teatre, i han anat baixant del carro. Després d'Alhayat vàrem proposar a na Manar Taljo —actriu de repartiment a 'Alhayat o la suma dels dies'— d'entrar a la companyia perquè ens vàrem entendre.

Ara heu estrenat el segon projecte, 'Qui no s'atreveix a tremolar?'. Què ens en pots dir? Diria que és el teu primer projecte que fas tota sola...

Sí, la primera obra la vàrem escriure na Laia i jo, tot i que després jo en vaig fer la direcció. Ara, aquesta segona obra l'he escrita i dirigida jo, és la primera peça llarga que escric tota sola.

Xerra de com els traumes es poden heretar de generació en generació. En concret, dels abusos infantils intrafamiliars i com això pot passar de generació en generació, sobretot si no hi ha una feina de reconeixement i de curació; de com aquestes dinàmiques de maltractament es poden passar.

És la història de na Rita i n'Aida, dues dones que volen ser mares i, en el moment que surt el tema, a na Rita li surten molts dubtes i pors que no sap d'on li venen; així comença un viatge introspectiu i intergeneracional, a través de l'àvia seva i la mare. A partir de recordar i imaginar, veu que la mare va patir abusos per part de l'avi seu i, a través de testimonis de la mare i l'àvia, veu com aquest trauma li ha quedat a ella quan no era una cosa seva.

Creus que escrius per fer alguna reivindicació o per fer evidents temes tabús?

En el cas d''Alhayat o la suma dels dies' partia d'una experiència personal, ja que part de l'equip artístic havia estat en un camp de refugiats a Grècia —tema central de l'obra—; tot i haver-hi molta recerca, també sortia des d'un punt de vista intern. Xerram molt del viatge que han de fer els refugiats per arribar a Europa, però no es xerra realment de quan arriben a Europa o sobre què vol dir per ells arribar a Europa. Què vol dir anar a un camp de refugiats? Què són aquests espais, o aquests no espais, que dins l'imaginari col·lectiu europeu no sabem com són, perquè no ens els ensenyen.

En el segon cas, amb 'Qui no s'atreveix a tremolar', a mi em passava que quan a la ficció es xerra d'abús intrafamiliar infantil es xerra normalment de casos molt concrets i molt explícits. A mi això em creava un conflicte intern perquè crec que no podem entendre l'abús com una cosa concreta i específica, sinó que s'ha d'agafar a partir d'un marc més genèric. És una cosa sistemàtica i estructural i entendre-ho com un fet aïllat és absurd. Per això volia agafar un marc més ampli, xerrar de com pot passar de generació en generació, per atacar-ho directament.

Per què creus que és necessari parlar-ne i ser crítics?

Si com a societat no se li dona la importància que té a nivell sistèmic, les persones que ho pateixen tampoc li donaran aquesta importància i, per tant, és impossible avançar i sanar. Si al teu voltant, en lloc de recolzar-te en el procés, t'avergonyeixen i et silencien, és impossible que hi hagi una sanació. Per això, per mi era important xerrar des d'aquest marc més ampli.

Així com 'Alhayat o la suma dels dies' surt d'experiències una mica personals, 'Qui no s'atreveix a tremolar' en el fons també, però en un sentit més crític; al final, el públic se sent interpel·lat perquè tothom ha tengut violència a prop, sigui abusos intrafamiliars infantils o una cosa més amplia; però al final totes hem tengut episodis de violència molt a prop o tothom coneix un cas d'abusos infantils a prop; o, si no, que gratin una mica, perquè els nombres fan feredat.

Creus que ha anat bé aquesta temporada? Com és la situació als teatres?

No ho sé. La situació està un poc fatal, si abans ja ho estava, ara encara més. Nosaltres, per exemple, vàrem estrenar 'Alhayat o la suma dels dies' el 2020 i tota la gira l'hem feta en pandèmia. Llavors, ara, fent temporada a Barcelona, estem en un moment crític, tothom es demana què passa perquè les platees estan buides. Supòs que per factors molt variats, com una crisi grossa i el teatre no és una prioritat, i post pandèmia, on la gent no es vol tancar a un teatre. Volem pensar que millorarà.

Nosaltres per sort no hem hagut de cancel·lar funcions i això està passant molt, la gent no ven les entrades. Que això no vol dir que deixi de ser precari, ja que per molt que omplis la sala, els doblers que se n'endú la companyia són pocs igualment. Ja era precari abans, idò ara ho és més.

Però com que hem fet la gira en pandèmia, als teatres de fora de Barcelona, com que la gent no podia sortir del seu poble, hi podíem dur moltes coses variades; així és com fas bolos i les companyies poden començar a sobreviure. Ara, com que la gent si vol anar al teatre ja pot agafar el cotxe i venir a Barcelona, els teatres municipals de fora de Barcelona s'arrisquen menys perquè el que volen és dur grans produccions per poder omplir el teatre.

I com veus la situació a Menorca i a les Balears? T'has plantejat la possibilitat de tornar-hi?

Jo crec que en aquest sector hi ha més feina a Barcelona i, a més, la meva xarxa ja l'he establerta aquí, tot i que conec gent que s'hi dedica a Menorca. Tenc bastant clar que seré aquí bastants anys més.

Sí que pens en la possibilitat de si un dia em cans de la precarietat i vull tornar, veig l'opció d'aplicar a un teatre públic, tot i que això no vol dir que t'agafin. L'única opció real que m'ha passat pel cap és concursar a un teatre públic de Menorca.

Quan veig coses que es fan aquí —a Barcelona— i molen molt, pens que això ho haurien de dur a Menorca. Tot i que està canviant molt la cosa, crec que la població de les Balears es mereix una bona programació i un contacte directe amb la cultura i el teatre.