Encara que aquesta qüestió afecti principalment només a un dels territoris de l’Euroregió, considerem útil fer un petit comentari per esvair algunes confusions que s’han anat difonent.

En primer lloc, convé aclarir que quan es fa ús del terme ‘fuga d’empreses’ s’està enganyant el lector. Les empreses no han canviat el lloc on duen a terme les seves activitats. Simplement algunes han traslladat la seva seu social i/o fiscal. I això no altera res mentre les activitats de les empreses (producció de béns i serveis) es mantinguin on són, i així està succeint.

Per tant, en cap moment això afecta ni al PIB català ni tan sols als impostos que tenen dret a percebre els ajuntaments o la Generalitat de Catalunya. Només algun tipus molt residual d’impost pot veure’s afectat pel canvi de seu (només alguns actes societaris com l’Impost d’Actes Jurídics Documentats –IAJD– en actes jurídics com ampliacions/reduccions de capital, constitució/dissolució de societats, etc. que es liquiden on hi ha la seu fiscal).

Ara bé, una cosa és l’impacte econòmic i una altra és l’impacte mediàtic. I aquest no ha estat gens menyspreable. Ha estat així perquè s’ha tractat d’una campanya molt ben dissenyada per aconseguir un objectiu clar: generar por i desacreditar el moviment que s’estava duent a terme a Catalunya.

Tot va començar amb unes notícies periodístiques que parlaven de sortides massives de dipòsits a les principals entitats bancàries catalanes (Caixabank i Banc de Sabadell). L’objectiu era clar: pressionar els directius bancaris amb la major de les pors que aquests tenen, els pànics bancaris i les cues al carrer així com l’abatiment de les cotitzacions de les accions, per aquest ordre. Després es va conèixer que aquestes sortides de dipòsits procedien d’empreses de propietat estatal, però el mal ja estava fet (segons el diari Ara, s’estima que les sortides inicials de dipòsits procedents d’empreses estatals varen ser d’uns 10.000 M€. Vegeu la notícia al diari digital VIA Empresa (7-10-2018) “La guerra financera contra Catalunya després de l’1-O”. A més, el seu gran competidor (Banc Santander) va llençar una campanya agressiva de captació de dipòsits procedents d’aquestes entitats. De forma discreta es va fer saber als responsables d’aquestes entitats que aquestes sortides de dipòsits només es revertirien si canviaven la seu fora de Catalunya; de fet, una part substancial varen tornar després. Al final, la xifra total de dipòsits que s’estima que varen sortir de les entitats catalanes va ser d’uns 30.000 milions, dels quals varen tornar uns 8.000 al primer trimestre del 2019.

Seguidament es va publicar el “Decret Guindos” (Luis de Guindos va ser ministre d’Economia, Indústria i Competitivitat entre 2016 i 2018), el qual permetia el canvi de seu social sense necessitat de l’aprovació de les juntes d’accionistes (aspecte que interessava a Caixabank). Les entitats bancàries van haver de cedir i aprovar en un temps rècord els canvis de seu. No hi havia cap necessitat de fer les coses de forma tan precipitada, però es van fer així perquè acabessin les pressions i evitar qualsevol pànic que pogués desestabilitzar definitivament les entitats. L’argument –que es va donar– de romandre sota el paraigües del Banc Central Europeu (BCE) era una fal·làcia perquè era obvi que qualsevol sortida de la Unió Europea (en el cas que hagués de ser així) no és produeix d’un dia per l’altre en cap cas, com bé ho demostra el Brexit.

A partir dels canvis de seus de les empreses bancàries i les grans empreses relacionades amb els bancs (Abertis, Gas Natural –ara Naturgy–, Cellnex, Colonial, Aigües de Barcelona –que després va tornar–, etc.) la pressió sobre les altres ja va venir sola. Se sap que algunes grans empreses van rebre trucades directes dels majors nivells del poder –entre elles la SEAT per part de la Casa Real–. Altres ho varen fer per evitar els boicots comercials, pressions dels seus grans clients de la resta de l’Estat o simplement per por en tenir una part substancial de la clientela fora de Catalunya. I algunes –probablement les que eren en menor nombre– perquè eren certament contràries al procés que s’estava vivint a Catalunya.

Casualment, cap multinacional amb seu a Catalunya va canviar la seva seu, malgrat que també varen rebre pressions. Tampoc ho varen fer cap de les grans empreses de distribució ni d’alimentació. Sí que ho va fer, en canvi, el sector financer i assegurador –sectors regulats i molt influenciables per les decisions del poder.

El número d’empreses que ha fet el canvi social no és ben conegut. El Registre Mercantil parlava de 4.895 entre el 1-10-17 i el 31-12-18, però en realitat s’hauria de dir CIFs i no pas empreses perquè moltes són en realitat fons d’inversió, de pensions o societats patrimonials que depenen d’una decisió única. A l’octubre de 2018, la conselleria d’Empresa i Coneixement parlava d’uns 3.700 CIFs que, en realitat, corresponien a 2.501 decisions.

En qualsevol cas, el número d’empreses actives a Catalunya no ha parat de créixer des de l’inici de la recuperació econòmica després de la crisi:

El balanç final és un número no ben conegut però important d’empreses que han fet el canvi de seu, en una operació orquestrada des del poder polític per generar por però posant en risc empreses el negoci de les quals es fonamenta en la confiança dels seus clients. Tot plegat una irresponsabilitat motivada per la consecució a qualsevol preu d’uns fins polítics sense importar les conseqüències ni tenir-ne cap sentit de la mesura.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.