Negats dins un tassó d'aigua

Perquè la llengua del diari sigui adequada, el lector l'ha de reconèixer com a pròpia, és a dir, s'ha d'acostar al màxim a la llengua que en general es fa servir més sovint". Així comença el Manual d'estil del Diari de Balears, un opuscle anònim mai publicat però que suposadament té un ús intern al diari des dels seus inicis. "La intenció és que el codi utilitzat sigui percebut fàcilment com a propi pels receptors, sempre dins els límits de la correcció i respectant la normativa de la llengua catalana". Aquest paràgraf és de la pàgina 13 del Llibre d'estil per als mitjans de comunicació orals i escrits, publicat (2005) per la Universitat de les Illes Balears i el Consell de Mallorca, redactat per Neus Picó i M. Magdalena Ramon i supervisat pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General (n'hi ha una edició de 2006 feta pel Consell de Menorca).

Entre un i altre manual o llibre d'estil, el 1999 va ser publicat (i reeditat el 2008), també pel Consell de Mallorca, el llibre La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic, redactat per Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Joan Melià i qui signa aquest article. No es pot dir, doncs, que els nostres professionals de la informació no tenguin eines a l'abast que els facilitin l'adquisició d'un llenguatge correcte i, a la vegada, adequat a la realitat dialectal de les Balears, un llenguatge que, com es proposen tots aquests llibres d'estil, els lectors o els oients reconeguin fàcilment com a propi. Si això és així a la teoria, a la pràctica la cosa és molt diferent, perquè tant la llengua que sentim a les emissores en català de les Illes com la que llegim en aquest diari (no puc deixar de fer-hi referència) és, en general, lluny de l'ideal expressat en les citacions inicials d'aquest article. L'objectiu que s'haurien d'haver proposat tots aquests mitjans és el d'elaborar una llengua fàcil per al públic, absolutament correcta i, alhora, respectuosa amb la tradició culta balear i respectuosa amb les particularitats dialectals amb què els parlants es senten més identificats i que estan plenament acceptades i reconegudes per la normativa vigent, així com amb tots aquells usos típics que són un enriquiment per a la llengua general.

Això no obstant, la realitat del producte que se'ns ofereix és prou distant d'aquest objectiu, bé per desorientació o inseguretat dels professionals que presenten o redacten les notícies i els comentaris, bé per impotència (¿per què, si no?) dels professionals assessors i correctors lingüístics que han de procurar-ne la correcció. Un exemple, clar i repetit contínuament a tots els mitjans, orals i escrits: "3 ferits en xocar un cotxe amb un arbre". Aquesta frase és inexistent en (bon) català, mai ningú no l'havia dita abans que els mitjans periodístics la introduïssin. "En xocar" té un valor de simultaneïtat puntual, mai de causa, per la qual cosa genuïnament la frase vol dir "3 ferits en el moment de xocar un cotxe...", ¿i quin sentit té això? No en té gens, perquè en el moment de xocar el cotxe no hi havia ferits! Però és clar, allò que en realitat vol dir qui fa aquesta frase és "3 ferits com a conseqüència d'haver xocat un cotxe...", i si la fa d'aquella manera absurda i els lectors o oients l'entenen és perquè calca la frase castellana "3 heridos al chocar un coche...".

Per dignitat, senyors periodistes, no continueu fent aquesta construcció no catalana! "A les Balears, per exemple, determinades persones confonen la varietat estàndard amb la varietat dialectal barcelonina. És per aquest motiu que a vegades eviten formes com som per sóc o tenc per tinc o pens per penso només perquè són les formes que utilitzen mitjans de gran impacte social que emeten des de Barcelona": és un paràgraf del Llibre d'estil per als mitjans... (p. 12), que exposa, crec que amb claredat, la confusió que pateixen moltes de persones de les Balears, que creuen que les formes (lèxiques i morfològiques) i construccions del català central són les bones, i que per tant s'han d'evitar les formes i construccions pròpies del català illenc. Els nostres mitjans no se n'escapen, d'aquesta confusió, i tant aquest Diari de Balears com les ràdios i les televisions (IB3, Ona Mallorca, TVM) tendeixen a utilitzar formes verbals més pròpies del català central (tinc, tingui, vinc, vingui, fugit, fregit, dut, penedeix, anés...) en lloc de les autòctones tradicionals, ben correctes (tenc, tengui, vénc, véngui, fuit, frit, duit, penet, anàs...). Com també fugen ben sovint de les nostres formes lèxiques tradicionals i les substitueixen, de vegades malament, per altres jutjades més correctes.

Així, n'hi ha que parlen de paper mullat (¿heu mullat mai paper dins la xocolata o el cafè-amb-llet?), n'hi ha que llancen les escombraries en lloc de tirar el fems ("Sortí per anar a llançar el fems...", deia un titular d'aquest diari el passat dia 25, com si l'hagués de llançar enfora), n'hi ha que prefereixen el cartró al cartó de tota la vida i n'hi ha que reben clatellades, tot i que els illencs només tenim clotell. Desencertada manera de complir el desig expressat per la frase inicial d'aquest article. En el català balear, a més a més, s'han mantengut fins al parlar de les generacions que en podríem dir "de la segona edat", diferències de matís semàntic o contextual que són una riquesa lingüística que val la pena mantenir, també perquè sovint fan més clar el missatge. Som molts, per sort, els qui encara distingim obrir-se i badar-se, tancar i aclucar i cloure, reparar i mirar, ofegar(-se) i negar(-se), etc. Els mitjans de comunicació haurien d'utilitzar un llenguatge que incorporàs aquestes diferències, no que les anul·làs del tot; haurien de contribuir a mantenir la nostra riquesa expressiva, no a oblidar-la.

No es comprèn, doncs, que aquests mitjans, i hi torn a incloure aquest diari, en fer referència a la trista notícia, desgraciadament massa repetida a l'estiu, de gent morta per asfíxia dins l'aigua, no ho facin amb el verb negar-se, molt més precís que ofegar-se: un ofegat a tal o tal banda ho pot ser per moltes de causes (per haver-se penjat d'una corda, per haver estat assassinat per qualcú que li ha estret el coll, per haver fet mala via amb un cos sòlid, per immersió dins l'aigua...), un negat, en canvi, només ho pot ser per immersió dins un líquid (normalment aigua, és clar). Quantes vegades no ens hem negat dins un tassó d'aigua!

Hi ha una llengua catalana, però no una única llengua catalana. L'estàndard català admet matisos, s'adapta fàcilment a la tradició culta de cada comunitat catalanoparlant, i res (si no és la ignorància) no ens obliga a menysprear aquelles formes ben genuïnes i tradicionals que ens són pròpies i que, de qualque manera, ens ajuden a caracteritzar-nos entre tots els catalanoparlants. Si nosaltres no valoram allò que és nostre, en aquest cas la llengua amb els seus trets específics, ningú no ho farà per nosaltres. Responsabilitat dels mitjans de comunicació del país és ser l'exemple, el model, a seguir en aquesta tasca de recuperació lingüística. Que ho facin bé o malament pot ser decisiu per al procés, perquè només si els parlants s'hi senten implicats el procés pot culminar positivament. Sense calcs de cap altra llengua i cultivant la nostra modalitat genuïna, aquella en què ens reconeixem, contribuirem a recuperar-ne el prestigi. Tots hi sortirem guanyant, i la llengua també.