Alexandre Miquel Novajra: «Més que la volta al món en tres-cents dies, faig la volta al dia en tres-cents mons»

-Com va ser el teu primer contacte amb l’antropologia?

Sempre he estat un poc antropòleg, donat que sempre he estat un ‘badoc’, he escoltat converses alienes, m’ha interessat la gent, etc. i és que l’antropòleg és aquell a qui l’interessa allò que hi ha, no allò que vol que hi hagi. Així i tot, la meva primera carrera va ser geologia, que no la vaig acabar, i després d’una època complicada em vaig tornar interessat en tot allò que era la sociologia. Vaig començar la carrera de sociologia, que durava cinc anys i a partir del tercer es podien fer itineraris, on es podia elegir entre diferents subdisciplines de la sociologia on em vaig decantar per fer antropologia, després de llegir-ne i veure que era una metodologia molt interessant, la qual transcendia i anava més enllà d'allò que és la vida estadística. A més, com m’agradava la filosofia la vaig veure com aquesta disciplina estava entre la sociologia i la filosofia.

Llavors, vaig començar a fer treballs diversos i posteriorment em van donar una beca. Vaig fer un programa sobre les antigues terres d’Aragó i vaig acabar aquí, a les Illes Balears, les quals no coneixia. Vaig arribar i vaig començar a equivocar-me moltíssim i a preguntar sobre el que no s’havia de preguntar, vaig començar a pifiar-la. És a dir, a fer bona antropologia. Vaig cometre errors i viure fracassos que, com que estava tot sol, no podia cercar excuses ni mentir (perquè mentir-te a tu mateix és la cosa més absurda que et pots fer). A força de fracassar i fracassar, vaig començar a entendre alguna cosa. Després de quatre anys a Mallorca vaig anar al Marroc interessat per la immigració d’aquí.

Aleshores, per a mi l’antropologia no és un ofici, és una forma de vida i d’estar al món. Hi ha coses que escric i de les que prenc nota, però no són els únics moments en què faig antropologia. Un altre interès que tinc, que va ser derivat de l’antropologia, és l’ornitologia. Primerament, perquè els ocells són els animals que l’ésser humà més admira. Això és per tres raons: primer per la seva conformació, que és molt expressiva; després perquè també canten i parlen, com nosaltres; i, en darrer lloc, perquè té tot allò que nosaltres no podrem tenir mai, que és que poden volar (perquè sí: amb l’avió no voles, et trasllades en una càpsula que et roba el viatge), si tens ales et fas tu el viatge. A més, tant els ocells com els peixos són molt variats i sempre han estat representats.

-Quin aprenentatge t’ha donat l’antropologia que t’ha servit per a la vida quotidiana? Que no t’ha donat la filosofia, ja que l’antropologia consisteix més a viatjar per diferents parts del món?

No és per diferents parts del món. Més que la volta al món en tres-cents dies, he fet sa volta al dia en tres-cents mons. I això ho trobam aquí mateix. Veim dimensions de la nostra realitat en les quals no ens hem aturat mai a pensar-hi. Estudiar filosofia no et fa ser filòsof, et fa ser llicenciat en filosofia. El filòsof empra tot el que ha après per a construir una visió del món, entenent-la d’una determinada manera. La sociologia sí que et fa ser antropòleg, aprens de coses que normalment no coneixes a la teva vida quotidiana, dimensions i mirades que normalment no utilitzes. T’ensenya a mirar d’una determinada manera la realitat, a interessar-te per allò que no sol interessar i a no jutjar. No jutja, no per qüestions morals, sinó que ho fa per raons tècniques i científiques. És l'única manera d’entendre per què la gent diu el que diu, o per què quan qualcú diu una cosa semblant a allò que diu un altre és diferent, ja sigui pel context, la situació, les idees sobre les coses del món o la percepció sobre les coses que es fan.

Encara així hi ha continuïtat entre la filosofia i les ciències socials. La filosofia t'ensenya a pensar, però les ciències socials t’ensenyen a aplicar aquest pensament sobre una realitat concreta. L’antropologia t’ensenya a mirar aquesta realitat en la seva complexitat en lloc de fer-ho des de la teva perspectiva, ho constructe teòric. Com diu Habermas, la filosofia política necessita la sociologia política per entendre el món, no la metafísica. No pots fer ‘discurs sobre discurs’, sinó que s’ha de fer un discurs sobre la realitat i després veure si el discurs copsa la realitat o no té res a veure amb ella, corregint d’aquesta manera el marc teòric amb la realitat que et trobes. Igualment, la filosofia és una disciplina central i fonamental perquè t’ajuda a entendre la complexitat, et dona exactitud de llenguatge i raonaments, que posteriorment et serveixen per aplicar al món real. La majoria d’antropòlegs que conec han estudiat filosofia abans de ser antropòlegs: primer aprèn a pensar amb complexitat, a emprar categories capaces d'atendre a processos, idees i conceptes diferents, que més tard s’empren per ordenar la realitat observada. Les universitats avui en dia ja no cerquen aquest procés. L’antropòleg estudia realitats que no tenen consciència de si mateixes com a realitat i que veuen la realitat únicament com els hi convé.

-Donat que has conegut diverses versions del món acadèmic, quin consideres que és el règim acadèmic ideal?

El problema del règim acadèmic és que estigui vinculat a determinades classes socials, a capacitats adquisitives i possessions. Tot alumne hauria de tenir a una persona que el tutoritza i el prepara. En funció d’això vas triant els teus itineraris acadèmics i et vas presentant als exàmens en funció del preparat que estàs per a presentar-t’hi, com fa el sistema de les grans universitats britàniques i estatunidenques, que no estan funcionant amb un sistema tan restringit com el que tenim per exemple aquí, a les Illes Balears, on només hi ha un itinerari que s’ha de seguir i que no s’adapta als interessos específics de l’alumnat. Com a molt es pot elegir el que es fa al Treball de Final de Grau (TFG), alguna optativa (de ventall reduït) i l'altre ja ve donat. No s’afavoreix la pluralitat d’enfocaments, paradigmes o propostes. Necessàriament, ha de ser pública, que és l'única universitat que jo entenc, encara que el públic s'identifiqui amb la ‘decadència’ i el que és privat s'identifiqui amb ‘qualitat i excel·lència’, cosa que no s'assembla gens a la realitat. El sistema ideal, aleshores, és el que té diversitat d’itineraris, fora concepcions tancades sobre el que és cada matèria. Ha d'haver-hi pensament crític aplicat, no només pensat, tal com succeeix en aqueixa universitat, la UIB.

-Quins dels llocs que has visitat t'han sorprès més a causa del contrast entre la idea/expectativa abans de visitar-lo i allò que has trobat en arribar-hi?

Tots. Si fas realment una observació antropològica com toca, t'han de sorprendre. Has de revisar totes les hipòtesis de partida; trobar-te noves dimensions que no t'esperaven et fa replantejar tant les hipòtesis com les tècniques d'obtenció d'informació, com quan quedes amb una persona o un grup, però la persona no compareix. Al principi pensava que era un fracàs, però després vaig comprendre que no era un fracàs, sinó que era un enorme èxit. Entens una altra dimensió: per què una persona em fa quedar en un lloc i més tard no compareix? Observant el lloc, aquest et dirà moltes coses de la gent que no hi és. M'ha succeït amb empresaris que volien mostrar-me qui eren, però no se sentien segurs de la seva capacitat d'explicar-ho. La manca d'informació és un altre tipus d'informació, sobre el que no et volen dir o el que no volen fer. Encara que llegeixis i t'informis sobre un espai, un grup o una institució veus que no sempre es correspon amb allò que tens de referència. Igual succeirà amb la gent que et llegeixi a tu, que no trobarà reflectit allò que tu dius. Aquesta és la riquesa de l'antropologia. És una disciplina inacabada que maneja diversos paradigmes i teories, donat que la realitat té diverses dimensions: ideades, materials, expressives, mítiques, religioses, ideològiques, etc. Tot això fa que la realitat, segons com la miris, sigui diferent. La realitat és dinàmica i la mirada necessàriament també ha de ser-ho. A vegades escrius sobre una mirada particular, però després un altre en troba una nova, la literatura d'antropologia està plena de revisions. L'antropòleg té un ‘habitus’ que ha format la seva visió del món i això tendeix a reproduir-se. D'aquesta manera succeïa que els primers antropòlegs donaven el seu punt de vista sobre les dones i aquest no coincidia ni amb un altre antropòleg ni amb les mateixes dones que sí que permetien entrevistes a les dones antropòlogues.

Quan xoquem amb altres realitats podem fer que l'habitus s'obri i ser més constructius; sobretot si tenim una mirada oberta amb l’acceptació de la crítica i de l’error, un punt de vista que tracta d'aprendre sobre l'error, per a poder començar a mirar altres coses i incloure les que hem heretat. La nostra visió del món és una i depèn de les relacions de poder, dels interessos, de les línies de força, etc. Has de poder comparar-la amb altres. És complicat ser així de polièdric, l'antropologia com a disciplina és molt oberta i dialèctica; va canviant. Has de ser capaç d'acceptar els errors sobre les afirmacions anteriors que has fet. Tant el temps com noves dimensions no observades prèviament fan canviar les coses. Les Illes Balears són molt riques pels antropòlegs. La realitat està canviant, estudiant una cosa en particular estudies mons en transformació.

-Quina influència té en el seu desenvolupament que una societat estigui en relació amb la naturalesa?

L'èsser humà construeix la seva relació amb la naturalesa per necessitat, igual que tota relació material necessita tenir una part ideada. La construcció de la natura de la humanitat i d'altres espècies vegetals i animals és molt interessant. Els baruya, per exemple, diuen que la constitució del fetus depèn de l’home i la dona, mentre que la de la persona és independent d’ambdós, depèn més d’un marc social on intervé molta altra gent i fins i tot esperits d’avantpassats. Hi ha moltes societats que viuen immerses en la natura i consideren que la mateixa naturalesa humana és la natura que constitueix la resta de la natura, tant la part material com la part immaterial. Com li succeeix a la societat nord-occidental, que per estar basada en el capitalisme i el neoliberalisme es deixa marcar pel paroxisme d'aquestes idees i mites.

Succeeix per exemple amb les religions abrahàmiques, on la divinitat crea l’home i aquest crea la dona (primer masclisme estructural) i se li encarrega el domini de la natura; el qual suposa una construcció de la naturalesa humana com una construcció diferent de l’altra naturalesa i que a més es basa en l’explotació i utilització de l’altre, creixent quant més controla la naturalesa. Construïm cases mentre destruïm muntanyes. La casa és bona de construir i destruir, però la muntanya un pic la destruïm no la podem reconstruir. A més la contaminació, el canvi climàtic, etc., tot això és producte d'una concepció de la natura com aliena a la humana.

La naturalesa humana s'alimenta de la destrucció de l'altra naturalesa, i aquest fet s'evidencia a les societats ‘extractivistes’. En aquestes el concepte cultura com a forma de construir i viure el món ha propiciat que la societat nord-occidental es trenqui. Un notori cop de realitat el tinguérem amb el coronavirus, on una entitat que està entre la vida i la mort, que és el virus, resulta que ha aconseguit que tot el món i les diversíssimes cultures, d'una manera simultània, hagi estat sotmès a un canvi radical en el qual nosaltres estàvem dominats. Va ser el moment en què vam descobrir que nosaltres formam part de la natura, que naturalesa és un tot, i que no, nosaltres i les nostres cultures, no som més importants. Per llei general, en tots els discursos i línies que hi ha, la naturalesa no existeix, n'hi ha prou veient els discursos de Trump. La natura és una cosa de la qual es pot fer doblers i això és una cosa que no existeix a altres cultures i societats. Això és el que és característic d'aqueixa macrocultura capitalista i neoliberal que tenim. L'ésser humà usa i desusa, construeix i desconstrueix.

Mentrestant, hi ha cultures que diuen ‘nosaltres i els nostres arbres estem vinculats’. Això ho diuen els bascos, per exemple, d'alguna manera. Tenen un famós roure on van a jurar-hi, que és el testimoni necessari per vincular-se a la terra. Les paraules que empren estan relacionades amb la natura (aire, foc, terra, aigua), la qual és reconeguda com la mateixa natura. De fet, igual que en el llenguatge també es pot veure en la identitat bàsica basca, navarresa i gallega, que es defineixen per la terra, per la vinculació amb ella. ‘Jo soc de la mateixa natura que la resta’ diuen, mentre que nosaltres estem construint un món que diu que som d'una natura diferent, que fa que ens alienem no només de la natura sinó que ens alienem de la resta de la humanitat, fins i tot de nosaltres mateixos en el treball: la nostra força de treball és el millor que tenim i resulta que la venem, per la qual ens donen la meitat del valor que produïm. Hi ha societats on no és el treball el que et defineix sinó que és la relació amb la comunitat, la qual està definida per la relació amb la natura. Si reconeixes que ets natura, la teva relació comunitària té una força enorme. Per què succeeix que sentim cantar els ocells i ens sentim còmodes? Per què ens transmet felicitat? Per què el nostre humor es veu afectat per les estacions? Ho veim, però no ho miram, mentre que sí que hi ha societats que ho miren.