2007: model polític i ideològic

D'aquí vuit setmanes la campanya electoral serà viva. Tots els partits fa temps que se preparen. Des del setembre tot girarà entorn de la cita amb les urnes al cap de nou mesos manco uns dies. Per suposat estarà en joc el poder institucional. Però, a més, els estrictes resultats per si mateixos ben bé poden donar lloc a una nova fase política balear. A un nou model de partits i d'interrelació ideològica. El multipartidisme balear sempre s'ha caracteritzat (des de 1983) per l'existència de dos partits forts (PP i PSOE), amb una clara inclinació a favor conservadora, condicionats fort ferm cadascun pel petits. El PP, per UM i, també en el passat, pel CDS i UIM. El PSOE, pel PSM i EU-Verds, i en el passat pel PCE i Els Verds (sols, d'Eivissa). El condicionament no només era polític, en escons, per formar majories quan podien i allà on era possible sinó també ideològic. Tant el nacionalisme (PSM), com el regionalisme (UM) trasmudat més tard (1993) en aparença nacionalista, així com l'ecologisme (Els Verds i també EU a partir de la coalició a Mallorca entre ambdós) influïren ideològicament en grau divers però de forma perceptible en el PP i en el PSOE. Així va ser des de 1983 i fins el 2003, any en què tot començà a canviar. S'inicià el canvi el 2003 en superfície. Tanmateix a les profunditats ja s'intuïa des d'anys abans. El 1999 s'encunyà l'expressió «declivi del l'autoctonisme» com a títol explicatiu d'una anàlisi del fons que el reflex en superfície (Pacte de Progrés) pareixia contradir. Quin era el fons? Que el nacionalisme i l'ecologisme no avançaven sinó que declinaven la qual cosa els duria inexorablement tant a l'aprimament orgànic com a la pèrdua d'influència ideològica en el PP i PSOE. Els quals, amb diferents intensitats, anirien essent progressivament manco sensibles a l'autoctonisme (que és en el que se convertia en ells la influència nacionalista i l'ecologisme) fins arribar un moment en què fossin quasi o totalment impermeables, segon el cas. Els resultats de 2003 així ho confirmaren. El PP se presentà a les urnes fent bandera d'allò que implicava desfer-se de la influència dels petits, guanyà i ha demostrat com se n'ha desfet, del condicionament esmentat, tot i que no amb la intensitat i conseqüències que, si torna guanyar per majoria absoluta, demostrarà a partir de l'any que ve. El PSOE, pel seu costat, ja ha entrat, amb més rapidesa de la prevista, en el mateix camí, contradient-se absolutament amb la divisa fonamental de «ser més PSIB que no PSOE» de 1998 i 1999 ara canviada per «a Balears, o PP o PSOE de Zapatero». Aquesta minva d'influència ideològica dels petits en els grans és irreversible (no té perquè ser absoluta en els dos casos), tal i com s'ha demostrat els últims tres anys. Ara la qüestió és com s'estructurarà l'any que ve el model de partits després de l'actual fase de transició. Només hi ha dues opcions, com comentava aquesta setmana un dels dirigents de la coalició d'esquerres. Model de bipartidisme amb dos afegits per banda o de bipartidisme amb un sol adherit a l'esquerra. El primer seria el que existeix per exemple a Aragó, amb un PSOE que -aquí- tendria en la coalició el seu apèndix esquerrà; perquè al cap i a la fi la decisió del PSM i d'EU-Verds justament és això el que suposa: la renuncia a qualsevol intent de presentar alternativa per si sols -impossible, per altra banda- i, per tant, l'acceptació de ser apèndix del PSOE per sempre més: i, al mateix temps UM faria igual paper en relació al PP. L'altra model és el més semblant al gallec, amb un PSOE i PP en disputa més o manco igualada i una tercera força de més ample espectre que està adherida als socialistes. La diferència entre ambdós models és important. Si l'any que ve els resultats forgen el sistema aragonès de partits a Balears (no el resultat a les institucions), el que suposarà serà una sòlida majoria entre PP i UM (el vell somni conservador) molt difícil de batre. Si, pel contrari, les urnes dictaminen el sistema gallec se produiria una convergència cap a l'esquerra d'UM que, adherida al PSOE, moderaria molt la coalició d'esquerres, formant-se un eix de centre-esquerra que equilibraria el bipartidisme. És una de les incògnites de l'any que ve. El que sí és ja una total certesa és que, després de la present fase de transició, en el futur immediat els petits no seran més que mers apèndixs amb influència decreixent.