El neo luddisme

Quan una societat experimenta una crisi important, en el sentit de transformació, inevitablement sorgeixen moviments contraris als canvis. Apareix l'enyorança del passat. La idealització d'allò que, en realitat, mai no existí però que se mitifica en l'imaginari de la gent que no entén la mutació social. Els crítics sovint identifiquen l'objectiu de la seva oposició en l'aspecte que tenen més a la vista, el que en superfície pareix ser la causa de la crisi, quan només és una conseqüència. Aquests moviments no són a priori ideològicament retrògrads, tot i que al cap i a la fi convergeixen amb els que sí ho són. Se'ls coneix pel nom de luddisme. La paraula la van prendre com a orgullosa identificació els obrers britànics del teixit que durant la I Revolució Industrial cremaren durant uns anys d'extrema violència (1811-1816) els telers mecanitzats que els deixaven sense feina. El nom venia d'un mític (no està clar que existís) personatge, Ned Ludd, el qual podria haver estat el primer a dedicar-se a tan incendiària passió, ja el 1779. A la II Revolució Industrial més o manco passà el mateix. El luddisme va reaparèixer. I ara, en plena Revolució Tecnològica i procés de Globalització Econòmica, novament. Són els que, sobretot a Europa, s'oposen a la globalització, a les multinacionals nord-americanes (no a les europees, clar), o a la Unió Europea econòmicament unitària... Tots plegats arreglen el món i Europa amb el voluntarista «un(a) altre(a) món (Europa) és possible». Si ho fos, que no, seria pitjor perquè sempre el grau d'injustícia ha estat superior a l'actual. Però els és igual. Diumenge passat creuen haver guanyat a França. Ni per aproximació. Res no canviarà. Aquests moviments boirosament considerats com a «progressistes» són quelcom molt reaccionari, inconscientment a vegades. Igual que ho eren els luddites britànics del segle XIX i finals del XVIII. Comparteixen l'oposició al progrés amb les forces més integristes de cada moment. Abans, els luddites britànics combatien el mateix pèrfid objectiu (les màquines) que, per exemple, la ultra conservadora església catòlica dels països mediterranis. No és casualitat. Tot i ser tan diferents, luddites i catòlics s'agermanaven en l'odi al progrés. Ara, el luddites s'alineen -tot i no ser ideològicament igual- amb les forces més tenebroses; el cas personalitzat més clar és el del mític pagès -que no és pagès sinó empresari- francès aquell que ataca Mac Donald's, el qual defensa en el fons la mateix fòbia al progrés que Jean Maria Le Pen. El luddisme s'expressa a escala global -els joves antiglobalitzadors que coincideixen amb els vells lluitadors contra la llibertat des de posicions d'esquerra-, europea -anti unionistes, entre d'altres- i també local.