«Novament, una mala notícia per a la protecció dels drets lingüístics en l’àmbit de la sanitat pública balear, l’efectivitat dels quals pot ser minvada fins i tot per decret llei amb el pretext que, si s’exigeix al personal sanitari que acrediti coneixements de català, mancaran metges i infermeres». Amb aquestes paraules comença l’anàlisi jurídica de Lluís J. Segura Ginard, advocat i vocal de l’OCB, de la primera sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’eliminació del català a la sanitat. L’article, publicat aquesta setmana a la Revista de Llengua i Dret, repassa les implicacions de la sentència i destaca com els recursos de l’OCB encara són vius.
Segons Segura, la manca de protecció dels drets lingüístics és una de les conclusions que s’extreu de la Sentència del Tribunal Constitucional 118/2025, de 14 de maig de 2025, en què es va desestimar el recurs d’inconstitucionalitat interposat per més de cinquanta diputats dels grups parlamentaris Socialista i Sumar del Congrés dels Diputats contra el Decret llei 5/2023, de 28 d’agost, dictat pel Govern de les Illes Balears. El recurs respon a l’impuls donat per l’entitat Obra Cultural Balear.
Així, segons ha explicat Segura, «en la disposició final segona d’aquest text legal es modificà la legislació balear de funció pública per establir que el coneixement de la llengua catalana no tindria en cap cas el caràcter de requisit o condició per a l’ingrés, provisió o ocupació de llocs de treball per al personal estatutari o laboral de l’organisme públic Servei de Salut de les Illes Balears, i s’hi afegia que aquest coneixement seria considerat un mèrit d’acord amb allò que es determini reglamentàriament».
Per a Segura, «el Tribunal va interpretar que, en el cas enjudiciat, no contradiu la Constitució espanyola el fet de modificar en aquests termes i per decret llei l’exigència de capacitació lingüística del personal de la sanitat pública. Com és sabut, la regulació per decret llei té, tant en el text constitucional (art. 86) com en l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears (art. 49), caràcter excepcional, perquè el Govern, sigui estatal sigui autonòmic, només en pot fer ús en supòsits de necessitat «extraordinària i urgent». La substitució temporal del Parlament pel Govern només s’admet en aquests casos».
Així mateix, segons ha recalcat el jurista, «per decret llei no es poden afectar determinats drets constitucionals o estatutaris, com ara el dret dels ciutadans a adreçar-se a l’Administració de la comunitat autònoma en qualsevol de les seves dues llengües oficials i a rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada (art. 14.3 de l’Estatut d’autonomia)».
Per a Segura, en el recurs esmentat, «el Tribunal es va centrar tan sols a determinar si el Govern balear podia servir-se lícitament del decret llei, perquè va entendre que, respecte dels altres motius d’impugnació (vulneració del règim de cooficialitat, infracció del principi d’igualtat, arbitrarietat de les mesures regressives, etc.) el recurs havia perdut de manera sobrevinguda el seu objecte, ja que el Decret llei 5/2023 havia estat derogat per la Llei 7/2024, d’11 de desembre, de mesures urgents de simplificació i racionalització administratives de les administracions públiques de les Illes Balears».
El TC assumeix la justificació del Govern per eliminar el requisit de català
Així, com ha explicat Segura, «la STC 118/2025 resol un cas de dret lingüístic en el context d’una situació que requereix una acció normativa extraordinària i urgent. Curiosament, el debat jurídic que es plantejava en aquest assumpte no girava al voltant d’una intervenció legislativa immediata per preservar la llibertat de llengua, sinó que es tractava d’examinar si es podia rebaixar una exigència de capacitació dels empleats públics que, en general, permetia una major efectivitat dels drets lingüístics dels pacients».
És per això que, a parer del jurista, «la clau per entendre la decisió del Tribunal Constitucional d’avalar l’ús del decret llei per eliminar el requisit de català rau en el relat que el Govern autor de dita norma va exposar en el seu escrit de resposta al recurs d’inconstitucionalitat. Segons el plantejament de l’Executiu, que el Tribunal assumeix sense gaire anàlisi crítica, el dèficit de metges i infermeres que pateix el Servei de Salut de les Illes Balears estaria lligat a l’exigència a aquest personal de coneixements de català, la qual cosa constituiria un obstacle per a la captació o la fidelització dels professionals de la sanitat pública».
En aquest sentit, segons Segura, «tot assumint aquest raonament, el Tribunal considerà que el Govern podia afrontar aquesta situació de necessitat extraordinària i urgent per la via excepcional del decret llei, sense haver d’esperar que el Parlament debatés i aprovés amb normalitat una modificació de la Llei balear de funció pública, i tot això per posar remei raonablement a l’escassesa de professionals esmentada».
Com assegura Segura, «com es pot intuir, l’excusa de la llengua no té prou consistència per eliminar o reduir l’exigència de capacitació lingüística perquè, com s’ha afirmat des del Col·legi de Metges de les Illes Balears i des d’altres instàncies, la manca de facultatius i d’infermeres en algunes categories professionals obeeix a una varietat de factors, alguns dels més rellevants dels quals són les baixes retribucions en el sector públic, l’alt cost de la vida a l’arxipèlag i l’escassesa d’habitatge a preus raonables. L’existència d’un règim de doble oficialitat lingüística en aquesta comunitat autònoma té, en aquest sentit, una incidència nul·la o pràcticament inapreciable».
Segura, en el seu escrit, recorda que, recentment, «l’Obra Cultural Balear ha posat de relleu, amb dades obtingudes de fonts oficials, que en els processos d’estabilització del personal sanitari iniciats el 2023 cap lloc de treball va quedar desert per manca de candidats amb coneixements de català, com també que, en les poques categories sanitàries sense requisit de català, hi va haver més candidats capacitats lingüísticament que llocs de treball objecte d’oferta».
Així, per a Segura, «a l’argument de l’existència d’una situació excepcional de manca de professionals, el Tribunal afegeix una segona raó per avalar l’ús de la figura del decret llei i afirma que, d’acord amb la seva jurisprudència, la norma enjudiciada no afectà el dret estatutari a adreçar-se a l’Administració en qualsevol de les seves dues llengües oficials i a rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada».
Així, segons Segura, «en aquest punt, els raonaments exposats a la sentència també resulten insatisfactoris. No s’acaba d’entendre que l’eliminació de l’exigència d’una mínima capacitació en llengua catalana sigui compatible amb l’exercici del dret estatutari dels pacients i dels usuaris de la sanitat pública a comunicar-se, oralment o per escrit, en la llengua oficial que prefereixin. El fet que els coneixements de català es valorin com un mèrit més en les oposicions i concursos del Servei de Salut de les Illes Balears no constitueix, com és obvi, una veritable garantia d’un ús comunicatiu normal en la llengua pròpia».
Segons assegura el jurista, «per a l’alt tribunal només hi hauria hagut afectació del dret a ser atès en la llengua escollida si el decret llei s’hagués projectat sobre el conjunt dels empleats públics de la comunitat autònoma. En la STC 118/2025 se’ns diu que, atès que es tracta d’una parcel·la reduïda de l’Administració (el sector sanitari públic) no es pot concloure que el decret llei no s’hagi ajustat als límits constitucionals i estatutaris».
Així, a parer seu, «aquesta forma de raonar pot conduir a resultats escassament coherents, ja que afavoreix operacions parcials de restricció de les garanties per a l’exercici dels drets lingüístics, les quals, en evitar-se la supressió total de l’exigència de català en tota una administració pública (cosa que podria contradir la jurisprudència constitucional), poden ser en canvi considerades plenament lícites perquè afecten només conjunts determinats de servidors públics».
D’altra banda, segons el jurista, cal subratllar que el Tribunal «no va fer atenció al principi de proporcionalitat». «Fins i tot si s’admetés, com a hipòtesi, que el requisit de català té a veure d’alguna manera amb la manca de personal qualificat en la sanitat pública balear, no hi ha dubte que la modificació de la legislació de funció pública podria haver previst fórmules menys radicals, més atentes a l’efectivitat dels drets lingüístics dels ciutadans i més adients des de l’òptica del dret de l’article 14.3 del text estatutari (que cal posar en connexió, a més, amb el drets reconeguts en general a tots els pacients)».
En aquest sentit, Segons Segura, «convé recordar que el Parlament balear ja havia establert, en la Llei 4/2016, de 6 d’abril, una regulació de la capacitació lingüística del personal sanitari en què es combinaven nivells raonables d’exigència de coneixements de català amb supòsits de dispensa d’aquests coneixements. Posteriorment es va afegir la possibilitat que, en determinats casos, els aspirants que superessin els processos selectius sense acreditar el requisit de català el poguessin obtenir en uns pocs anys».
Els esforços per evitar l’eliminació del requisit de català continuen vius
En aquest sentit, Segura ha destacat com «els esforços per evitar la mesura regressiva que comporta l’eliminació del requisit de català en el Servei de Salut de les Illes Balears continuen vius. El Decret llei 5/2023 ha estat substituït, en matèria de capacitació lingüística, per la Llei 7/2024, d’11 de desembre, i pel Decret llei 5/2024, de 13 de desembre. Aquestes disposicions pretenen consolidar l’eliminació del requisit de català per a metges i personal d’infermeria del sector sanitari públic, i per aquest motiu han estat objecte de sengles recursos d’inconstitucionalitat per part de més de cinquanta diputats progressistes. Cal fer esment també de l’aprovació recent del Decret llei 5/2025, de 16 de maig, que regula a la baixa l’exigència de català al personal no sanitari del Servei de Salut de les Illes Balears, com també de la Llei 2/2025, de 18 de juny. Sembla clar que hi ha, a les Illes Balears, una política legislativa que persisteix en l’erosió dels pilars de la capacitació lingüística dels empleats públics».
Mentrestant, segons ha recalcat el jurista, «empitjoren les condicions per a l’exercici normal del dret de tria lingüística en el marc de les prestacions sanitàries, la qual cosa afecta de manera especial les persones que més qualitat assistencial requereixen i per a les quals la comunicació amb els professionals sanitaris pot afectar fins i tot la seva dignitat com a persones. Pensem en pacients amb dificultats per expressar-se en castellà, persones vulnerables com ara infants o gent gran, malalts en cures pal·liatives, etc».
«El més preocupant d’aquesta situació és que la Sentència que es comenta no posa objeccions a la regressió en l’estatus tuïtiu de la llengua catalana, i que ho fa assumint tant el relat inconsistent explicat pel Govern balear com una interpretació afeblidora dels límits constitucionals en l’ús del decret llei. Estableix, en definitiva, una doctrina que, en perjudici dels drets lingüístics de la comunitat de catalanoparlants a les Illes Balears, no sembla adequar-se ni a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears ni a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries», ha conclòs Segura.
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Les autoritats espanyoles, tant si són del PP com si són del PSOE, el que procuren és embolicar la troca, que passi el temps fins que la nostra dependència a la seva jurisdicció i al poder polític de les seves institucions, faci inviable el retorn del punt i final, el final a on ens conduirà la progressiva degradació lingüística. Fa pena veure la feinada d'aquest misser, el senyor Segura, i el voluntarisme de l'OCB perquè sense independència tot seran pegats foradats.