Són records d'infància. Jo vivia a El Terreno i anava adesiara els dematins a la Bonanova, a jugar a un pinar de l'antiga possessió de Son Buit, avui talat i convertit en zona de xalets. I a vegades veia aquell «vell», caminant darrera la seva panxa de síndria, estirat com un tronc, però, sobretot, tancat dins ell mateix, amb els ulls molt fixos, però sense poder esbrinar què, ni on mirava. No era com els altres «vells». Jo captava una intensitat estranya al seu rostre, amb les galtes cap endins, com si se'ls volgués menjar. Me sorprenia aquella barreja de tensió i calma, de decisió i dubte, en un individu que simplement caminava entre pins. Qualcu m'havia dit: «Aquest senyor és escriptor. Viu dues vides. Ara que el veus passejant sembla que no fa res, però en realitat desenvolupa una feinada dins el seu cap, que tu, qualque dia, podràs llegir».

Anys més tard vaig llegir Cela. I després el vaig conèixer i entrevistar diverses vegades. Però més que la seva obra i la seva paraula, el millor record d'ell és aquella dèria, cortès però distant amb els que el saludaven, diferent però perfectament harmoniosa amb el paisatge arbrat. L'instint d'observació propi de la infància en permeté contemplar i capir, de prop i amb distància, mirant de rampellada un «vell» que m'imposava respecte perquè m'havien dit que vivia dues vides.