Les beques de Sant Mateu

En primer lloc, hem de saber que les qualificacions acadèmiques millors correlacionen altament amb la renda familiar. És a dir, que com més rica és la família més probable és que els fills en edat d’estudiar treguin bones notes. Disposar de doblers i altres mitjans (tecnològics, humans, classes de reforç, millor salut, millor alimentació...) acaben per donar fruits en forma de millors qualificacions acadèmiques. I a la inversa: com més pobra és la família, més probable és que les notes dels nins i joves en edat escolar siguin pitjors. En aquest context, i sobre tot a nivell d’estudis de primària o secundària, ‘premiar’ les bones notes és aprofundir en la diferència, treballar contra la igualtat d’oportunitats, i al final, donar doblers públics a aquells que són més rics.

Dins l’àmbit acadèmic aquest fenomen tan pervers es coneix com «l’efecte Sant Mateu», donat que aquest evangelista narra la paràbola dels Talents, que acaba amb allò que diu «a qui té se li darà i tendrà en abundància, però a qui no té se li prendrà fins i tot allò que tingui». És el que passa quan el destí dels doblers dels imposts de tots no són altres que els que ja són rics per fer-los encara més rics (destinar doblers de l’ecotaxa a millorar zones turístiques en lloc de compensar qui pateix els perjudicis del turisme, en seria un altre bon exemple). Amb doblers públics les beques haurien de ser només per a aquells amb necessitats econòmiques, per garantir així la igualtat d’oportunitats.

Hem de plànyer també els docents d’aquests candidats a l’excel·lència. Si fins ara era coneguda la «pressió» que patien els professors de batxillerat per pujar les notes dels futurs universitaris, ara la patiran també aquells que imparteixin matèries del darrer curs de secundària. I després la gent se sorprèn que ningú ja no vulgui ser ni mestre ni professor.