Urtasun i Alacant

Faig aquestes reflexions pensant en el galdós paperet d'Ernest Urtasun quan li varen demanar la seua opinió sobre la decisió de l'equip de govern de l'ajuntament d'Alacant de demanar que la ciutat alacantina siga considerada part del territori castellanoparlant i no del valencianoparlant (del País Valencià, per a ells Comunitat Valenciana). El ministre, que se n'anava a participar en el Dia de l'Orgull Gai a la ciutat de Budapest (per cert, va ser un èxit esclatant), va afirmar que no estava informat sobre el que havia passat a Alacant, que no en tenia notícia, que no en sabia res, vaja. I ho va dir sense parpellejar, com si la cosa no anàs amb ell.

L'oblid d'Urtasun demostra, no ja com carburen els ministres de Cultura d'Espanya (cosa que ja teníem més que escandallada), sinó com veuen el món una determinada casta de pihets barcelonins. Aquests individus, per exemple, tenen tendència a pensar que es parla català només a les quatre províncies del Principat (no fa falta dir que ells sí que tenen el cap dividit en províncies, i no en comarques, com pertoca a la nostra Nació). Fora de les quatre províncies de la comunitat autònoma del nordest, qualsevol cosa que hi hagi no acaba de poder ser del tot català. Serà quelcom que li sembli, fins i tot que els porti a una mena de recòndit passat arcàdic idíl·lic (mallorquí), però no acabarà de ser completament català, no serà català de soca-rel, català de dalt a baix, català del tot.

La majoria d'aquests pihets de Sarrià-Sant Gervasi, com el senyor Urtasun, no tenen ni idea, per exemple, que l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears diu ben clarament que el català és la llengua pròpia de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Per a ells, «Mallorca» (terme per al conjunt de les Illes Balears) és un lloc amb moltes platges, on es parla sobretot castellà (ells no hi parlen altra cosa), i on resten vestigis d'una llengua molt dolça i molt arcaica que ells anomenarien (si mai en parlassin) «mallorquí».

Per als pihoteros dels barris alts de Barcelona, el «valencià» és una llengua diferent del català i el pais dels valencians es diu «comunitat», com si fos Madrid. Per aquest motiu, allò que passi a Alacant amb el valencià no els importa gaire més que el que pugui passar a Lugo amb el gallec, a Xixón amb l'asturlleonès o a Lizarra amb el basc. És a dir, un punyeter rave. En general, serien incapaços de fer un mapa de la catalanofonia, i encara menys de situar-ne els quatre punts cardinals.

Els «seus» tenen una perspectiva absolutaent reduccionista, de «quatre províncies», perquè, al cap i a la fi, practiquen, sabent-ho o banalitzant-ho, un nacionalisme espanyol de pedra picada. Quan Urtasun diu -i segurament no menteix- que no té ni idea del que passa a Alacant amb la llengua, allò que realment ens està dient que qualsevol llengua que no siga el castellà els importa un carall, per molt que sovent s'omplin la boca de multilingüisme, multiculturalisme, pluralisme lingüístic, diversitat, i tot l'etcètera progre que us véngui de gust afegir-hi.

En llegir les declaracions de n'Urtasun de seguida em va venir al cap la reacció d'un conegut polític barceloní, dalt s'Alamera, quan va sebre que a Eivissa no només vèiem TV3, sinó que estàvem molt interessats a mantenir-ne el senyal (era allà pels norantes). La seua cara deia: i per què voleu TV3, vosaltres? (En castellà, per descomptat).

En fi, a Alacant ja saben que no poden comptar amb Urtasun, ni amb els pihos de Sarrià. I convé que recordin, no fos cas que es tornassin massa optimistes, que, com deia en Toni Mollà, la diferència entre València i Barcelona és que a València hi ha molts «blaveros» (valencians que neguen la unitat de la llengua) i a Barcelona ho són tots. Jo n'he conegut fins i tot dins tots els partits independentistes.