La jutgessa d’instrucció Victòria Crespí, justament de les poques que empren el català en les seves sentències, ha imputat el president del Parlament de les Illes Balears, Gabriel Le Senne, per delicte d’odi. Ja quasi fa un any des que va rompre la fotografia de la militant comunista Aurora Picornell, afusellada el 1937 pels franquistes mentre estava embarassada. L’exhibia Mercedes Garrido, diputada del PSOE. El seu partit, tot d’una, va canviar la foto de perfil de les seves xarxes socials per la cara d’Aurora, va omplir la seva iconografia d’imatges de les roges del Molinar i, fins i tot, va penjar una lona gegant de la seu del PSIB a Palma, on es veia una foto en blanc i negre de la miliciana. En cap d’aquests materials, en cap dels tuits, comunicats, ni notes de premsa, però, el Partit Socialista ni cap dels seus militants o càrrecs públics va dir en cap moment que Aurora Picornell i les seves companyes eren comunistes.
Ara, que a més Vox i PP han pactat derogar la llei de memòria històrica, serà moment de parlar de la Guerra Civil. Tant la dreta com l’esquerra espanyola s’han posat d’acord en un relat maniqueu: dos blocs monolítics s’enfrontaren a les armes per governar l’estat espanyol. Segons l’adscripció política tendrà més legitimitat un bàndol o l'altre, i s’hi poden afegir matisos en forma de «toppings». Per la socialdemocràcia espanyola no hi ha anarcosindicalistes revolucionaris, comunistes, catalanistes, o «gudaris» bascos. Es conformen amb un relat simplista que esborra la identitat de milions de persones que lluitaven convençudes per uns ideals que consideraven superiors i per un món millor, més just, cada grup amb una visió pròpia, de Carrasco i Formiguera a Frederica Montseny. En el fons, la mirada que tenen el PSOE i Vox del final de la Segona República, malgrat diferències totals en la legitimació de les parts, no és gaire diferent.
A causa d’aquest relat, el desconeixement és generalitzat. En la darrera edició d’Homenatge a Catalunya, la portada és una fotografia d’una miliciana del PSUC, el partit que persegueix Orwell i l’obliga a fugir de l’estat, mentre assassina i empresona excompanys seus de front d’Aragó.
No ens podem permetre, com a societat, perdre la memòria i els ensenyaments més importants de la Guerra Civil. Perquè no és només una guerra, és moltíssima gent que, en paraules de Durruti «porta un món nou al seu cor». Allò més interessant no és cap aspecte militar, és el convenciment d’una capa tan àmplia de la població per, militantment, actuar diàriament en favor d’una societat nova, que creien més justa. La llibertària neerlandesa Madeleine Lehning deia dels cenetistes que «pareixien calvinistes. Sempre pensaven en la revolució». La Revolució del 36 va conquerir l’esperit de les persones, el seu sentit comú. Els cambrers no acceptaven propines, al front no hi havia oficials i les indústries les regien els mateixos obrers en consells en què, entre tots, decidien què i com produir. Avui en dia, aquella experiència no és reproduïble i la majoria de les idees d’aquells anarquistes ja són, malauradament, anacròniques. «El passat ja va passar. No es fa dues vegades la mateixa revolució», escriu Émilienne Morin, la parella de Durruti, després del final de la Guerra.
En un moment d’auge reaccionari i creixement de l’individualisme, tot allò que ens volen amagar de la Guerra Civil serveix per tornar a creure que és possible convèncer-nos com a societat per actuar, de forma individual però amb un sentit col·lectiu, per un món millor.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.