L’extermini de milions de persones a Europa durant la segona guerra mundial, un fet recentíssim en la història de la humanitat (encara viuen persones que ja vivien durant aquell desastre), es va fer amb la complicitat de milers (milions?) de persones de tot el continent. I em referesc a l’extermini planificat, no a les víctimes directes i indirectes dels actes de guerra (soldats ferits o morts a les batalles, civils morts a causa de bombetjos o bales perdudes…), les quals també es compten per milions. Durant temps es va (voler) creure que l’extermini planificat (principalment pel règim nazi d’Alemanya, però també per altres règims similars que hi col·laboraren) era una espècie de secret que la població en general desconeixia, tant al propi Tercer Reich com als altres estats europeus, i això servia d’excusa per a justificar que els qui els combatien, als exterminadors, coneguts com els Aliats, no fessin res per a aturar aqueixes matances multitudinàries fetes amb maquinària idònia (especialment, els camps d’extermini d’Europa central i oriental). És a dir, l’excusa del perquè no s’havien bombejat i destruït aquests camps (Auschwitz-Birkenau, Treblinka, Sobibor, Dachau, etc.) era que no es tenien prou evidències que eren allò que eren: escorxadors humans. Però a partir de mitjan 1944 ja era ben conegut que a Auschwitz-Birkenau, com a mínim (el més gran i eficaç de tots els camps), les cambres de gas funcionaven a ple rendiment per a eliminar milers de persones cada setmana, i cap dirigent dels Aliats volgué prendre la decisió d’enviar-hi els bombarders per a destruir-les, amb excuses diverses (que els bombetjos eren poc precisos i podrien matar els presoners, que necessitaven els avions per a altres objectius, que militarment no eren objectius importants…). Fins a la darreria de la guerra els camps d’extermini continuaren fent la seva funció, establint un rècord mundial de persones assassinades en massa per mitjans industrials (6.000.000?, probablement més).

Com he dit, durant la guerra i després de la guerra hom va pretendre que la població civil d’Alemanya, i també dels altres estats on hi hagué matances o empresonaments massius de jueus, gitanos o altres empestats a ulls del règim (Polònia, Hongria, Romania, França, Croàcia…), no sabia res de les atrocitats que feien els qui manaven; però estudis fets al cap d’anys per investigadors diversos (historiadors, sociòlegs, psicòlegs…) han demostrat que una gran part de la població, si no tota, sabia què passava amb els presoners d’aquestes comunitats que eren deportats per la policia o les Schutzstaffel (SS): que eren destinats a la «solució final»; més ben dit, no només ho sabia molta de gent, sinó que molta, moltíssima, de gent civil hi va col·laborar (vegeu, per exemple, l’estudi de Florencio Jiménez Burillo, ‘L’holocaust nazi’. Barcelona, UOC, 2005.) Per a dir-ho clar i en poques paraules: milions de persones a Europa –a part dels botxins directes– coneixien (i en gran part hi col·laboraven) l’extermini d’altres milions de persones, durant els anys del nazisme i el feixisme a Europa (anys 30 i primers anys 40 del segle XX). Un poc més tard, ho varen saber també els Aliats que combateren nazis i feixistes, però ningú (llevat d’honorables excepcions personals) va fer res per a aturar l’horrible empresa destructora de persones.

I em direu: i a què ve això, ara? Doncs ve a la trista constatació que allò que ja va passar a l’Europa nazi-feixista de fa més de 80 anys torna passar ara a Israel i Palestina: l’estat israelià –l’estat de les víctimes de l’holocaust– ha posat en marxa, ja fa més d’un any, una màquina de matar palestins sistemàticament, a Gaza, potser no tan sofisticada com la dels nazis, però igualment efectiva, alimentada per aquells que el segle XX no saberen o no volgueren defensar els jueus de la barbàrie. I al mateix temps que a Gaza practiquen l’extermini (sembla que amb l’objectiu final de netejar la franja d’«indesitjables» per a poder-se-la fer seva), els israelians a Cisjordània continuen amb l’expoliació del territori per a instal·lar-s’hi ells, com els nazis engegaren de casa seva els jueus i els robaren les seves possessions. I tot això passa a la vista (avui en dia no es pot amagar) de tot el món, inclosa la població civil israeliana, que es comporta com la població civil alemanya de l’època hitleriana: n’hi ha que no ho volen veure i n’hi ha que ho veuen i ho celebren, i una minoria hi està en contra. Els nazi-feixistes tengueren una excusa per a assassinar milions de persones: eren els culpables de la seva derrota a la primera guerra mundial i de les seves penúries després de la guerra. Els israelians també en tenen: els palestins els han robat la terra promesa i els dos milions de gazians sostenen els terroristes de Hamàs.

Els aliats els anys 40 del segle XX, durant la guerra, no feren res per a impedir la massacre als camps d’extermini, primer (així se n’excusaren) perquè no ho sabien, després perquè no podien. El món sencer avui en dia no fa res per a aturar la massacre a Palestina, convertida (ara sobretot a Gaza) en un gran camp d’extermini; ben al contrari, els europeus i els nord-americans cristians sostenen els botxins israelians jueus, per la mala consciència d’haver-los abandonat 80 anys enrere. Uns i altres, cristians i jueus, veneren els 10 manaments divins entre els quals un diu expressament: no mataràs. Deu ser que aquest manament no s’aplica als «moros», que –paradoxalment– creuen en el mateix Deu que els altres. El cinisme, la hipocresia, la crueldat, la dolentia, continuen governant el món sense que la gent s’escalivi dels cataclismes que el propi gènere humà ha causat, i la ignomínia vergonyosa es repeteix.