En Pep era, com jo, de Felanitx. Crec que el vaig conèixer l’estiu de 1962. Jo tenia 17 anys, i ell, cinc més. Cinc anys en aquelles edats són molts i, sobretot, són molt determinants: ell havia acabat la carrera i jo l’havia de començar. Hem estat amics tota la vida, però aquells anys barcelonins de convivència intensa condicionaren molt el camí que jo he seguit després, ja sense l’efecte d’aquella mà d’or que fou per a mi l’enyorable professor Grimalt.
A ell li dec tot el català que sé: a ca seva, un estiu, amb les dues filles de can Faló, després de dinar, assegut en un balancí, el benemèrit Pep ens predicava les sinuositats dels esquius pronoms febles. I quan es mudà a Mallorca, continuà la seva tasca apostòlica tornant-me corregides les cartes que li enviava. Però aquest era només l’aspecte educatiu. L’amic Pep m’ensenyà a participar intensament en la vida cultural barcelonina. Amb ell, per exemple, vaig assistir, l’any 1963, al lliurament dels premis d’Òmnium a la nit de Santa Llúcia: un jove desconegut, de 23 anys, pegava bots amb les seves companyes de la Universitat perquè li havien donat el sopar Maria de Sagarrra de teatre a l’obra Una vella coneguda olor, seria el principi d’una carrera notable de dramaturg: Josep Maria Benet i Jornet era el nom del desconegut.
També recordo com un diumenge assolellat de la primavera de 1963, l’amic Pep va arreglar que féssim amb Blai Bonet el vermut a l’hotel Majestic, al Passeig de Gràcia. Jo ja havia llegit El Mar, i d’aquesta trobada en va sortir, que jo anàs a viure, el curs següent, a la Residència Sant Jaume amb ell.
Pocs mesos abans de morir, encara comentàrem, en Pep i jo, com la primera obra d’en Blai era molt millor que allò que va publicar després de 'Judes i la primavera'.
Quan més he anat al teatre foren aquells anys amb en Pep: per un duro aconseguíem entrades de galeria. Però, sobretot, me’n record d’un dels grans esdeveniments culturals: vàrem, un diumenge matí, al Palau de la Música, al recital poètic de Berta Singerman, ara ja l’hem oblidada, però fou la més gran cantant i rapsoda argentina del segle XX.
I aquí puc explicar com va anar que abandonàs la preparació d’oposicions a notari per dedicar-se a la rondallística. Feia temps que tenia aquesta dèria, però el llibre 'Histoire des Littératures' de la Pléyade, amb estudis seriosos sobre literatures orals exòtiques (com la japonesa, em digué) li varen obrir el camí que el duria a ser un dels grans experts mundials en rondalles populars.
Els records són agradables, però els sentiments són més importants, i en Pep m’ensenyà que, finalment, no hi ha res més gratificant que estimar la llengua, la Pàtria i la cultura.
