La gran manifestació de dissabte passat, amb el lema 'Mallorca no es ven', és l'expressió gràfica i real del sentiment majoritari a la societat mallorquina de desconcert i aclaparament a causa del preu de l'habitatge i la massificació.
S'han afegit a aquesta majoria que ara predica que a Mallorca no hi cap tothom, persones que varen arribar a Mallorca en les dècades passades i han pogut progressar i, fins i tot, progressistes que han progressat i que fa uns anys predicaven exactament el contrari.
La sensació de massificació i invasió ja fa molts d'anys que l'experimenten els qui han vist desaparèixer, davant els seus ulls i davall els seus peus, el paisatge de referència. El de la seva infantesa o joventut. Un xoc del qual molta gent no se'n refarà del tot mai.
Fa molts d'anys que hi ha experts que adverteixen que l'estratègia de creixement sense límits és insostenible i duu al col·lapse i al caos. Els moviments socials, amb el GOB al capdavant, fa molts d'anys que adverteixen que ja hem sobrepassat els límits. I molts polítics, d'ideologies diferents, han al·ludit a la qüestió, per bé que han eludit prendre cap mesura concreta.
És necessari mantenir i augmentar les mobilitzacions populars contra la massificació.
I és imprescindible un debat social sincer, honest, efectiu i transparent que ens dugui a l'arrel del problema. A la clau de la qüestió, que no és altra que qui té la clau.
La capacitat de decidir i de fer efectiu el sentiment de «fins aquí hem arribat» i «no volem créixer més».
És clar que existeixen els territoris on el català / valencià n'és llengua pròpia, una altra cosa que que qualcuns els odieu i vos facin nosa respecte a la vostra visió egocèntrica castellanospanyola de la fal·làcia de la unitat, inseparable i indivisible d'Espanya. Entitat de la qual des del segle XVI se li han separat un munt de territoris, els quals ara en son estats independents ( o en formen part ) de ple dret i cap n'ha volgut tornar.