Normalment, la raó última de l’actuació política és afavorir el benestar de la gent, i això és entès de diferents maneres. Però hi ha alguns partits que tenen un altre nord i les seves accions arrosseguen una càrrega de subversió difícil d’interpretar pel públic. No es pot dir que la rebaixa de penes als violadors provocada per la llei del ‘Sí és Sí’ hagi afavorit el benestar de les dones, però els seus impulsors (les seves impulsores) no han considerat haver comès cap error i, per tant, no ha estat convenient esmenar res. Tampoc no es veu gens claramente que l’eliminació de xiringuitos com Bungalow hagi fet especialmente feliç la gent de l’entorn, la gent que hi trobava un lloc on menjar paelles davant el mar.
La darrera excentricitat generada per aquests setciències ha estat el control dels lloguers; curiosament, no ha recordat ningún que aquesta és una mesura que té un clar precedent fracassat: la normativa franquista, la llei d’Arrendaments de 1964 (naturalment, derogada pel Decret Boyer de 1985). Amb la prohibició d’incrementar el preu dels lloguers, en Franco aconseguí que trobar un pis a preu assequible fos una loteria que tocava a qui tocava; la gent desafortunada en la rifa, que era la majoria, havia de pagar un censal per poder llogar una vivenda ( i a ciutats com Barcelona ho resolgueren amb el barraquisme).
No contents amb aquesta proposta impertinent, algun d’aquests savis progres ha plantejat limitar també el preu d’allò que compram al mercat, les tomàtigues, posem per cas. I ja que hi som, perquè no crear una xarxa de 1.000 supermercats estatals amb preus regulats pel govern?
Aquestes decisions, aparentment oportunes davant problemes complexos, provenen d’un partit que pasa per ser d’allò més modern, però que beu de la ideología més antiga: el marxisme. I, encara que ho sembli, aquesta afirmació no és una excentricitat de les meves: el màxim representant a Balears de Podemos, en explicar el seu partit en un dinar organitzat pel diari ARA, va dir que la seva era una organització leninista. I és cert que Lenin encarna el comunisme més pragmàtic: tot val (fins i tot aliar-se amb els nacionalistes) si fa avançar la revoluciló socialista. Els principis del leninisme són fàcils d’aplicar: respecte total a les ordres dels líder (la llei del ‘Sí és Sí’ no s’ha de tocar, per molt desastrosa que sigui), eliminació de la propietat privada (a més de provocar llistes inacabables d’aspirants a un lloguer social, la limitació dels preus i la protecció dels okupes erosionen els drets dels propietaris, i l’expropiació d’alguns xiringuitos de la costa elimina radicalment aquests drets), col·lectivització progressiva dels sectors de l’economia (la creació dels supermercats públics significaría que un 15% del negoci passaria a funcionar com a l’antiga Unió Soviètica: producció i preus planificats per la superioritat, cosa que determinaria preus estables, però desabastiment i cues immenses, que són la manifestació de la inflació a l’àrea socialista).
S’hi haurien de mirar més, els nostres progres indocumentats, no fos cosa que, a força de fer por, el tret els sortís per la culata i el resultat fos afavorir VOX. Eric Moreno Bonilla, membre del PSOE basc, explica així la presa del poder dels nazis l’any 1934: “El terror a una posible revolució socialista a Alemanya provocà una reacció nacionalista i ultraconservadora”.
Per tot això, m’agradaria recomanar als lectors que, votant, ens acostin a una situaciíó com la que reflecteix festivament la pel·lícula de Wolfgang Becker ‘Good Bye, Lenin!’, la d’una Alemanya sense comunisme. Però, arribats aquí, pot ser que el lector estigui cansat de tantes collonades (com segurament diría Josep Pla) i prefereixi l’anàlisi més clara i entenedora d’un amic meu: “Aquests del govern, només saben fer pagar i emprenyar, fer pagar i emprenyar, fer pagar i emprenyar...”
