Diumenge, 20 de novembre de 2022

Esport i Drets Humans

Ha començat el Mundial de futbol masculí a Qatar, una dictadura teocràtica i criminal que trepitja els Drets Humans.

És evident que cal protestar contra els esdeveniments esportius que s'organitzen en condicions contràries als Drets Humans, encara que, en moltes ocasions, no sabem com fer-ho. No sabem quina és la millor manera d'expressar el nostre rebuig a aquests esdeveniments.

Em venen al cap moltes fites esportives que s'han fet en espais i condicions contràries als Drets Humans, com mundials de futbol (l'anterior es va fer a Rússia), Jocs Olímpics...

També convé recordar que el Primer d'octubre de 2017 es va obligar el Futbol Club Barcelona a disputar el partit de Lliga contra la UD Las Palmas (a porta tancada), tot i els greus atemptats contra els Drets Humans que s'estaven produint aquell mateix dia als carrers de Barcelona i de tot Catalunya, on agents armats atacaven i agredien ciutadans pacífics que intentaven votar.

Per cert, aquell dia Las Palma va afegir una bandera espanyola a la seva camiseta... tot un homenatge al tan poc humanitari 'A por ellos' dels policies espanyols.

Dissabte, 19 de novembre de 2022

Joan F. López Casasnovas, repentismo i glosa

Aquest dissabte he assistit a dos actes realment emotius. Ben diferents entre si i, tanmateix, en els dos m'he emocionat.

Al matí, a Can Alcover, homenatge a Joan F. López Casasnovas «un referent», «un savi humil» i un «lluitador per la Llibertat». Un acte per recordar la figura i obra de l'intel·lectual menorquí, amb qui vaig tenir l'honor i el plaer de compartir projectes, converses i complicitats.

«Fer memòria no és sols mirar enrere, sinó que és mantenir viva l'alerta i mirar endavant» va deixar escrit Joan Francesc López Casasnovas i l'exercici d'aquest matí ens ha ajudat a fer memòria, però, com sempre que escolt savis com els que han intervengut en l'acte, també m'ha ajudat a ordenar idees per mirar endavant.

Al vespre, al teatre de Llubí, una exhibició autènticament espectacular de repentistes cubans i glosadors mallorquins. Ha estat com assistir a una final de Champions de cant improvisat... I m'ha suggerit qualque idea que exposaré més endavant.

*****

Divendres, 18 de novembre de 2022

El Casal de Son Sardina

Aquest divendres una agents de la Policia Local de Palma han irromput al Casal de Son Sardina i sota l'amenaça d'identificar i detenir la gent que era allà, els han obligat a signar la recepció d'una citació del Jutjat d'Instrucció número 8 per a un judici per desnonar el Casal.

El propietari de l'immoble on hi ha el Casal és l'organització mafiosa CaixaBank i les organitzacions del poble han denunciat la desídia de l'Ajuntament de Palma davant l'amenaça de desnonament.

Si des de la institució municipal no són capaços de garantir la continuïtat del Casal, convé que ens replantegem moltes coses...

*****

Dijous (Bo), 17 de novembre de 2022

Inca capital d'un país normal

Inca és una ciutat orgullosa. Autosuficient. Però no vanitosa ni arrogant.

Inca és una ciutat equilibrada. Un dels pocs municipis que no té costa, amb el repte econòmic que això comporta a la Mallorca del sol i platja i els tretze milions de turistes per any. Per ventura per això, Inca va desenvolupar una potent indústria. Pell. Calçat, sobretot,

La societat inquera transmet una imatge de societat cohesionada. Tots els col·lectius aspiren a millorar i són autocrítics, però Inca va una passa per davant.

Inca és una ciutat culta. Curiosament deu ser el municipi mallorquí amb més poques infraestructures culturals públiques per habitant. Ho compensa essent la ciutat amb més infraestructures culturals impulsades per la societat o la iniciativa privada.

La societat civil organitzada inquera és modèlica. Una Obra Cultural potent i una sèrie d'ONG de feina i dimensió exemplars.

Políticament, és un oasi (els que viuen dins un oasi no en són mai conscients). Una esquerra emergent i cultivada, i una dreta civilitzada, cosa que dita en el país on Matas i Bauzá han arranat l'herba, no és poca cosa.

A Inca s'hi pot trobar una rara avis a Mallorca: una petita burgesia compromesa amb la llengua, la cultura i el País. L'altre dia a Alfàbia hi vaig veure volar fins a cinc voltors negres... en tot Mallorca no hi ha tants d'empresaris que exercesquin el mecenatge, en tant que retorn a la societat d'una part del que aquesta els ha proporcionat.

I, a més a més, té un club de futbol amb el nom més guapo del món: Constància.

Inca ens evoca una Mallorca que hauria pogut ser i no és. I, si més no en el somni, és la capital d'un país que no pretenem superior a cap altre, sinó que somiam normal. Tant normal que no sigui necessari normalitzar res.

I si Inca ens defineix el modest somni de viure en un país normal, el Dijous Bo, la seva principal fira i festa, ens descriu amb exactitud el concepte de festa que tenim per aquestes contrades.

El Dijous Bo té un caire festiu innegable, però també té un important component econòmic. Data de l'inici del segle XIX, probablement fill d'una fira o un mercat molt més antics.

El Dijous Bo és el punt de trobada de tots els mallorquins i mallorquines, que gaudim de firar, de passejar, de comprar i comparar. De viure el nostre passat agrícola, el nostre present incert i el nostre futur que, vés per on, el somiam normal.

*****

Dimecres, 16 de novembre de 2022

El gran valor de la Constància

Si per anar per la vida, avui, ja sabem que s’hi pot anar amb més d’una identitat, un servidor ha de confessar que en el futbol, que és la gran metàfora de la vida, en manté unes quantes d’identitats.

Des de ben menut som seguidor d’uns quants clubs de futbol. No puc dir que ho sigui del Constància, club, però, que sempre m’ha cridat l’atenció per una virtut que no té, gairebé, cap altre club en el món: el seu nom. Duu al seu nom un dels valors més preciosos que existeixen: la constància.

Fermesa i perseverança en les resolucions i en els propòsits. No se m’acut un nom millor per a un projecte col·lectiu. Constància. En fa falta tanta per arribar a l’excel·lència. Tots els equips d’esport base, tots els conjunts de futbol formatiu s’haurien d’anomenar Constància.

Un club amb un nom així hauria de fer bandera dels valors. I el Constància (per ventura també hauríem de posar en qüestió la masculinització del nom) en té de propis -i molt preats- de valors.

El Constància és l’equip de referència de la Part Forana de Mallorca. En contraposició a les ínfules dels clubs palmesans (i l’arrogància i prepotència d’un dels dos). Són de Palma, però es diuen 'Mallorca' i 'Balears'. Els d’Inca, Constància.

El Constància és un equip arrelat. De mallorquinitat inqüestionable. I només un equip amb arrels pot aspirar a ser el referent integrador per als nouvinguts. Per aquest gernació de nous mallorquins que parlen el llenguatge universal del futbol i que cerquen un referent que els cohesioni i els apropi a les arrels mallorquines.

Ara que celebram el centenari, és el moment de promoure una estratègia amb l’horitzó 2022, basada en la reivindicació dels valors del club inquer: la mallorquinitat, la capacitat integradora i la constància. Una estratègia guanyadora que dugui el club cap allà on mereix ser: a les categories professionals del futbol.

Tal i com resa la sàvia dita xinesa, referent mundial de la Constància: «una excursió de deu mil quilòmetres, comença amb una passa».

*****

Dimarts, 15 de novembre de 2022

Un exèrcit de vividors

La cúpula de l'exèrcit espanyol, que sempre pidola, ploriqueja i fa xantatge a la classe política, afirma que es necessiten 20.000 militars més.

Les dades indiquen una altra cosa, però. El 64% dels alts comandaments són prejubilats en plantilla (2.232 de 3.500). Hi ha un oficial per cada dos soldats (19.000 per 41.000) i més comandaments (52.000) que soldats.

La conclusió, idò, no és que faltin 20.000 soldats, és que sobren comandaments.

*****

Dilluns, 14 de novembre de 2022

Maria-Mercè Marçal

Aquest diumenge, Maria-Mercè Marçal i Serra hauria fet 70 anys.

Poeta, narradora, filòloga i traductora, a més d'activista política, cultural i feminista catalana.

Maria-Mercè Marçal nascuda a Ivars d'Urgell el 13 de novembre de 1952 i morta a Barcelona el 5 de juliol de 1998, és una de les millors escriptores en llengua catalana del Segle XX. La seva poesia és de les millors de la segona meitat del segle i si no gaudeix del reconeixement merescut és, sobretot, pels prejudicis que despertava ser el que era. Com ella mateixa va deixar escrit en la seva 'Divisa'.

«A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.»

La malaltissa superstició que mantenen molts dels cappares de la Cultura que conclou que una persona compromesa en les lluites socials i polítiques del seu temps, no pot ser, a l'hora, una gran literata, distorsiona el cànon de les lletres catalanes.

La mort prematura de Maria Mercè Marçal, als 45 anys, a causa d'un càncer, també ha ajudat al menysteniment de la seva obra.

Tot el que es faci, idò, per recuperar la seva veu, la seva figura i el seu llegat, serà poc.