No passa setmana que no es publiqui qualque cas de rebuig sofert per qualque persona que ha parlat en la seva llengua, el català. No passa mai el mateix si saps i t’atreveixes a circular pel món en anglès, francès, alemany o italià. L’aversió només existeix contra el català. D’això se’n diu catalanofòbia. La catalanofòbia està més que demostrada a l’Estat espanyol. A la premsa, a la ràdio i a la televisió hi ha un menyspreu evident contra la llengua catalana que parla una part de la població que aporta al PIB més d’una quarta part del total. Són múltiples els llocs on no t’atenen si parles o escrius en català. No es tolera al Congrés ni al Senat. Voleu més gran catalanofòbia, quan la Constitució d’aquest estat manifesta que se l’ha de protegir. Quina protecció li ofereixen? Cap. Només repressió i persecució.

Però catalanofòbia no només significa persecució i repressió del català llengua, sinó també ocorre amb el català persona, a no ser que aquesta persona hagi renunciat a la seva identitat i s’hagi passat al castellà traint la seva llengua. Per aquesta persecució contra els catalans que se n’han adonat que la seva identitat només es pot defensar amb la independència i amb ser capaços de desfer-se del jou que suposa anar de bracet amb Espanya. Per això l’Estat espanyol, avançat el segle XXI, encara té presos polítics i exiliats, i clar, catalans havien de ser. Però la catalanofòbia també es troba a altres llocs impensats.

Una prova de catalanofòbia contra les persones la trobam a l’Associació de Fiscals (AF), que és l’entitat majoritària de la fiscalia espanyola, perquè s’han alegrat profundament que el Tribunal Suprem revocàs el 3r grau als presos polítics catalans, fent piulades com: “Junqueras es menjarà els torrons als Lledoners” (és una presó). I altres piulades d’aquest estil, demostrant la satisfacció que tenien pel fet esmentat. Al cap de poc temps esborraren les piulades, però quedà demostrat una vegada més el fet de la catalanofòbia contra persones.

Segons un sondatge fet a l’Estat francès el gener de 2020, la meitat dels ciutadans d’aquest estat consideren que parlen amb accent, i d’aquests, el 27% declaren que han estat objecte de burla p.er aquest fet. I el 16,4% s’han sentit directament discriminats durant una entrevista de feina, una competició o un examen per culpa de l’accent. Per aquesta raó Cristophe Euzet, diputat occità resident a Catalunya Nord, amb el suport de cinquanta-nou diputats més, va proposar al Parlament francès una disposició al codi penal perquè la discriminació per raó de l’accent lingüístic pogués ser perseguida per llei a l’Estat francès. La qüestió ha ressonat especialment d’ençà que el president Emmanuel Macron va nomenar primer ministre Jean Castex, aleshores batle de Prada. El seu accent català ha estat motiu de befa i va ser molt comentat a la premsa durant el mes de juliol, quan va prendre possessió del càrrec. La burla també va multiplicar-se, no tan sols a les xarxes socials. El seu predecessor, Edouard Philippe, va acomiadar-se dient que deixava el poble francès en mans d’un home “amb molt d’accent, però molt competent”. Un dels dirigents de l’oposició, Jean-Luc Mélenchon, que ja té un historial força farcit d’incidents de discriminació lingüística, va criticar “la lentitud del seu discurs”, i Bruno Jeudy, editor de la cèlebre revista Paris Match, va criticar “el seu accent rocallós com la tercera part d’un partit de rugbi”. Per tant, a França també existeix la catalanofòbia, i a la Catalunya Nord, només els basta sentir parlar en francès amb accent català per burlar-se’n. Si a Espanya es burlen de les persones que parlen en català, a França ho fan de les persones que parlen en francès, però amb accent català.

Al País Valencià la catalanofòbia segueix altres camins. Segons un Informe de denúncies dels drets lingüístics al País Valencià 2020 es visibilitza la discriminació que reben els ciutadans quan parlen català al País Valencià, pder molt que estiguin emparats per les lleis vigents. També es denuncia la manca de presència del català a internet. També denuncien el fet que s’hagin eliminat les emissions de mitjans de comunicació en català de la resta dels Països Catalans, especialment després de l’apagada de les emissions de TV3 el febrer de 2011 i el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio el gener de 2014. Una prova més de l’existència de catalanofòbia a tort i a dret.