Seria bo que ningú confongués l'eufòria per la derrota de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units d'Amèrica, amb alguna mena d'alegria per la victòria de Joe Biden.
N'hem vist de tots colors i sabem que allò important no és el nom de la persona, de les persones o dels partits que dirigeixen les institucions, sinó les polítiques que posen en pràctica. El programa i l'agenda que desenvolupen.
No seria la primera vegada que un polític guanya les eleccions impulsat per l'onada de mobilització ciutadana contra el seu rival i acaba aplicant part de l'agenda política del derrotat a les urnes en nom de la «convivència» o de la «unitat».
No pretenem cridar el mal temps, però per si de cas, vos contarem una anècdota que la nostra superstició de no criticar en públic els amics ens impedeix fer-la servir per il·lustrar fets més propers.
L'any 2002, l'aleshores exprimera ministra britànica, Margaret Thatcher, participava en un sopar organitzat per Conor Burns, membre del Partit Conservador, i quan va ser interrogada sobre quin creia que havia estat el major èxit de la seva carrera política, ella va contestar sense dubtar: «Tony Blair i el nou laborisme britànic».
