Segons la doctrina positiva que mana, la festa de Sant Jordi, la del llibre, ha de servir per a la presentació de les novetats literàries, però com que també hi ha qui diu que els artistes han de ser una mica individualistes i sentimentals, nosaltres avui en farem cas i presentarem alguns llibres d’autors que no són nous, els seus volums, però que la lectura o una relectura especial ho paga. Encetarem la llista amb tres o quatre llibres de poesia, posant senya a uns autors que segurament estaran d’acord amb la definició clàssica, «Emoció evocada en la tranquil·litat», baldament en aquest cas, potser, un poemari ens transmeti més trull mundanal que l’altre.

El poemari Goteres de llum, de Lluís Maicas, publicat per Ensiola l’any passat. Noranta-nou poemes plens d’energia a base de posar-hi humor i ironia intel·ligent, cosa gens fàcil d’aconseguir en un gènere que pot semblar predestinat a l’escriptura transcendental. Maicas intenta, i pensam que se’n surt, apropar la seva darrera poesia al públic en general. Versificació de la vida senzilla, aparentment intranscendent que, gràcies al poeta, agafa relleu. Un altre poemari, d’estil completament diferent, és el de Nicolau Dols, titulat Feliç. Com que les paraules que li va dedicar Biel Mesquida són ben completes, les reproduirem: «Un poemari que funciona amb la tècnica de la màquina artística que el poeta ha creat amb la mestria de l’enginyer del poema que ha sabut bastir un treball formal. En aquest poemari tot va llatí: la sintaxi, el lèxic, els ginys de les estrofes, la rima i el ritme, la mètrica exacta, els efectes sonors i tota la riquesa de les metàfores i les imatges d’una retòrica sensible i intel·ligent.»

Més poesia, tal com demanava Aute, traspassat fa poc. Edicions 62 va publicar, ja fa un parell d’anys, l’obra completa de Gabriel Ferrater, matemàtic, lingüista, poeta, una personalitat de la nostra cultura catalana. Ara posam esment a una edició crítica de Jordi Cornudella que inclou poemes inèdits, descartats en un primer moment. El llibre l’han tornat a titular Les dones i els dies, títol d’un dels seus poemaris. Segons ha escrit Esteve Plantada, l’obra inclou cent catorze poemes escrits en només cinc anys, versos que encara avui ens xoquen per mor de la seva consistència. És ver, els poemes de Ferrater destaquen per la seva precisió, mai no hi manca ni hi sobra cap vers. Un altre poemari, Dies Irae, en aquest cas el que l’any passat va publicar Miquel López Crespí, editat per La lucerna, poesía. Edició bilingüe, en català i en castellà, que inclou versos de caràcter social i reivindicatius, segons la tradició del poeta. Textos que expressen desencant i dolor, però també una ràbia que denota el seu estat de vigília.

Un altre llibre és el titulat La vastitud, publicat per La Breu, edicions. Tres narracions escrites per Lucia Pietrelli, Adrià Pujol i Albert Pijoan. En va donar notícia Aránzazu Miró que sobre l’aportació de Pietrelli va escriure: «Poesia en forma de narració. Una escriptura plena de metàfores, amb poca acció, però que ens insereix en un món que ens impregna, on ens dona descripcions que ens instal·len dintre. Ferotge el que ens conta i la manera de contar-ho. Lo riu, una narració ferotge, realista sobre la història d’una dona i la seva filla».

I el gènere de l’assaig també ben representat gràcies a dues aportacions que han donat continuïtat a la col·lecció Quaderns Ona-dBalears. Ens referim al llibre de Joan Lladonet, Rebel·lar-se per la llibertat i al llibre de Rafel Borràs, Pens, dic, faig... Dos volums crítics, confeccionats amb els articles que tots dos autors han publicat aquests darrers anys al digital dBalears que, segons el seu director, Tomeu Martí, han de servir, els volums publicats en aquesta col·lecció, per debatre sobre l’actualitat política i cultural de l’àrea lingüística catalana. Un altre llibre, publicat l’any passat, que precisament fa una magnífica aportació a la cultura catalana, és el d’Antoni Llull Martí, titulat Qui té tranc ho endevina, editat per Documenta Balear. Dos mil enigmes formulats en vers dins l’estil dels compositors, antics glosadors de Mallorca. Divertides i enginyoses endevinalles, en forma de glosa amb mesura i rima. Una aportació imprescindible per a la preservació de la nostra cultura popular.

Acabarem el repàs, ben segur que incomplet, amb una narrativa pura i dura. Un altre llibre de Miquel López Crespí, publicat l’any passat per Lleonard Muntaner, editor. Un relat corprenedor, titulat Una història amagada, basat en la tragèdia del gueto del segle XVII a Ciutat de Mallorca, la tragèdia del carrer del Segell. I dues novel·les de dos grans escriptors més, el cubà Leonardo Padura i el nord-americà Raymond Chandler. Literatura policíaca de gran qualitat. Al relat de Chandler —La dama del llac—, nascut a Chicago l’any 1888 i traspassat a Califòrnia l’any 1959, i considerat, igual que Dashiel Hammett, fundador de l’escola dura americana de narradors policíacs, al relat en qüestió, el capità Webber engega a Philip Marlowe: «La tasca de la policia planteja un gran problema. Com la política, gairebé. Caldria que només hi treballessin els millors homes. Però no té cap atractiu per als millors homes, i per això hem de treballar amb el que trobem... ». Chandler, en una altra novel·la, La gran dormida, també descriu el bòfia de bon talant. És quan el capità Gregory enfloca a Marlowe: «Sóc un poli vulgar i corrent. Raonablement honrat. Tan honrat com pugui ser-ho un habitant d’aquest món on l’honradesa sembla fora de lloc. M’agradaria que creguéssiu això. Com que sóc un poli m’agrada que la llei guany. M’agradaria veure els tipus lluents, ben peixats, ben vestits, com ara Eddie Mars, fent-se malbé les manicures a les pedreres de Folson, costat a costat amb els pobres desgraciats suburbials que van ser atrapats a la primera malifeta i mai no han tingut un moment de llibertat. Vós i jo hem viscut prou per saber que no és probable que ho veiem, tot això. No pas en aquesta ciutat, ni en cap ciutat la meitat com aquesta, en cap indret dels Estats Units amples, verds i bells. No, no és així com governem aquest país.» De Leonardo Padura podríem destacar la novel·la Pasado perfecto que és la que inaugura la tetralogia titulada Las cuatro estaciones, un conjunt d’històries basades en la delinqüència cubana durant l’etapa castrista. Una mirada crítica de la realitat cubana contemporània.