Núria Cadenes: «La Roma que som i que admirem estava fonamentada en l'espoliació i la destrucció»

Com a escriptora ha conreat bàsicament la prosa. Ha conreat el relat breu: AZ, En carn i ossos però sobretot la novel·la: El cel de les oques, Tota la veritat, Secundaris i Temps obert. Ha participat en diversos llibres col·lectius entre els quals destaca: Renéixer del fang en motiu de la riuada que va afectar Paiporta i els pobles del voltant el 29 d’octubre de 2024.

El gènere que l’atrau especialment és la novel·la de caràcter biogràfic. El resultat són quatre obres, tres de les quals giren al voltant de personatges actuals: L'Ovidi, el cantautor Ovidi Montllor, El banquer, on relata la vida de Joan March i Guillem, on exposa les circumstàncies que envolten l'assassinat de Guillem Agulló i Salvador. I finalment, la darrera biografia versa sobre un personatge més allunyat en el temps Tiberi Cèsar; l’emperador romà del segle I dC del qual hem parlat durant la nostra tertúlia del club de la delegació de l’OCB de Palma al jardí de Can Alcover.

• Per què triares el relat de la vida de Tiberi i no la de Neró o Calígula que varen ser personatges molt potents?

Precisament el vaig triar perquè ningú no s'hi fixava. El meu primer contacte amb Tiberi va ser mitjançant la sèrie Jo, Claudi, quan la van fer a TV3. Allà el presenten com un personatge depravat. Però amb el temps vaig saber que no tenia gaire a veure amb el de la sèrie. El responsable d’aquesta visió tan perversa és Suetoni, sobretot, el cronista al servei d'una dinastia posterior, l'Antonina. Per tal d’enaltir-la, li interessava mostrar Tiberi i la dinastia Júlia-Clàudia com els màxims responsables d’haver dut Roma a la perdició. Va posar els rumors per escrit i dos mil anys després els continuem repetint. És la força que tenen: fins i tot quan els negues, els escampes. Com faig jo ara, si ens hi fixem.

• L’obra parteix del relat històric de certs episodis sobre la dinastia Júlia-Clàudia. No t’has sentit temptada de fer volar la teva imaginació?

He intentat, en aquesta novel·la, acostar-me al màxim possible als fets que coneixem, a les mentalitats i les maneres i les possibilitats. He procurat escoltar-los tant com he pogut. I, amb tot, això que faig és literatura: per força hi ha d'haver imaginació. És tan sols que, abans, per a impregnar-me'n, per mirar de copsar el món sobre el qual he d'escriure i la gent que l'ha d'habitar, he optat per les fonts de l'època i pels treballs dels historiadors.

• La cita inicial de Tàcit desemmascara la paradoxa del mot «pau». Darrera la pau, s’hi amaga una gran destrucció.

Mostra, directament i cruament, que aquesta Roma que som i que admirem estava fonamentada en l'espoliació i la destrucció. Que és grandesa i poesia i sang i tot alhora. I no es pot obviar. La pau romana, la pau d'August, era, per a milers i milers de persones, la pau del cementiri. O d'una pira funerària. O d'un camp ple de cadàvers deixats estar a la intempèrie. D'aquí que la citació de Tàcit avisi d'entrada, en obrir el llibre, d'aquesta terrible realitat.

• La història de Tiberi està vinculada a l’afany de poder i per això hi abunden les escenes d’enveges i traïcions, fins i tot, entre membres de la mateixa família...

El mateix sistema de competició aristocràtica ho reclamava, ben mirat. La novel·la se centra sobretot en les vicissituds de l'aristocràcia, al voltant de la família Júlia-Clàudia, i la lluita pel poder hi era necessària, constant i aferrissada. Dins de la família, amb les altres famílies i amb els pobles de fora (aliats o conquerits o per contenir). Era molt estressant. Certament, Tiberi pot ser vist, aquí, com una personificació de les contradiccions del poder (de la lluita pel poder, de l'exercici del poder, i de l'obcecació també).

• Moltes escenes són de patiment; i en canvi n’hi ha molt poques de goig i festa. De fet, la novel·la s’inicia amb un part i un avortament.

És que era terrible. I així ho he volgut reflectir. També he volgut mostrar el patiment que no surt a les cròniques. Les situacions de perill eren constants per a tothom: els homes estaven exposats a la guerra, les dones, que també en patien les conseqüències, s'havien d'exposar al perill de parir o de tenir avortaments en condicions molt precàries.

He evitat de romantitzar res. Els espectacles del circ, per exemple: eren una orgia de patiment i de sang per a delectació del públic: óssos contra lleons, búfals contra tigres, humans contra panteres, humans contra humans... Al mateix temps, aquesta mateixa gent era capaç de fer obres d'art que ens continuen commovent dos mil anys després, d'escriure versos immortals sobre el joc de l'amor, de reflexionar sobre l'amistat veritable.

• Tenia poder de decisió la dona aristòcrata? A primera vista sembla que no perquè l’emperador August era el qui decidia amb qui s’havia de casar....

Les aristòcrates romanes estaven sotmeses a la voluntat i el poder dels seus pares o marits però trobaven la manera de manar i intervenir políticament. A diferència de les dones gregues, per exemple. Tot i que varen ser apartades forçosament de la vida política pública, sí que varen arribar a tenir un rol molt important en el constant joc d'equilibris i de batalles polítiques. Fúlvia va reclutar un exèrcit per al seu marit. És probable que August enviés a l’exili Júlia, la seva única filla, per tallar d'arrel les aliances polítiques que es trenaven al seu voltant (joves ambiciosos de poder, el fill de Marc Antoni com a amant...). Agripina va jugar les seves cartes. I Lívia. I tantes.

• Sembla que Tiberi va ser un dirigent molt mesurat en les seves decisions: no volia que les seves estàtues es col·locassin entre déus, era partidari de moderar les despeses en els espectacles... Tot això és cert o se’n canten les virtuts per por de represàlies?

Per dibuixar literàriament els personatges m'he amarat, sobretot, dels textos dels historiadors actuals. Els cronistes clàssics mostren un decantament de part molt clar. Si segueixes un sol autor et sortirà un personatge tant d'una sola peça que serà molt poc real i literàriament molt poc interessant. La vida és més complexa que no pas uniforme.

• En Tiberi hi ha algunes contradiccions: és conegut per la seva moderació però en canvi és el responsable de dissoldre la República per poder adquirir més control sobre el senat.

Quan parlem de la República no l'hem pas d'entendre en els nostres termes, sinó en el del govern d'una minoria, que eren les famílies aristocràtiques en pugna sempre pel poder. Tiberi, al capdavall, no va fer sinó continuar el camí de transformació política que havia obert Octavi August. De vegades, Tiberi em sembla com un aristòcrata de la vella escola en un món que ja ha canviat i que ell ha de governar. I ho fa. I sí, hi ha moltes contradiccions: la novel·la també tracta d'això, precisament, de l'assumpció (o la reivindicació) de la complexitat en els actes i les relacions humanes.

• Al llarg de la narració hi ha molta descripció de rituals i espectacles: les Lupercals, els Jocs de Mart, els funerals per August o Lívia... quina funció social creus que devien tenir?

La mateixa que tenen les cerimònies que celebrem nosaltres ara: cohesionar la societat, transmetre valors, marcar els cicles, imaginar que podem ordenar el món o entendre'l... He dedicat un petit capítol a l'esbarjo de l'Anna Perenna, una festa que es feia el 15 de març, fora ciutat, perquè per alguna raó em recorda força aquella Pasqua que conten a València: sortir fora muralla amb la família, portar menjar i beure i passar el dia així, xalant tranquil·lament i celebrant la primavera. Els romans no feien volar estels, però l'essència és molt semblant; o la mateixa.

• Repassant la teva obra observam que t’has interessat sovint per oferir el retrat de personatges que representen les dues cares oposades del poder: aquells que l’exerceixen (Tiberi, Joan March) i aquells altres que n’han estat víctimes (Ovidi, Agulló)...

No m'ho havia plantejat així. D'entrada crec que em trobo el personatge (o ell em troba a mi) i a mesura que n'estiro un fil i un altre fil i un altre ja hi quedo enganxada i m'és impossible no fer-ne una novel·la. El cas de Guillem és diferent: aquí es tractava de novel·lar un assassinat feixista, i les impunitats que el van propiciar. Potser sí que hi podem trobar un lligam, en totes tres novel·les, si mirem des de la perspectiva del poder. Potser. L'Ovidi és diferent, perquè no és novel·la sinó biografia, escrita amb la intenció d'honorar una figura clau de la cultura que alguns han provat d'amagar i que, en canvi, i per sort, sempre torna. En tot cas, potser és que, a l'hora de novel·lar, m'atrauen els personatges foscos però interessants, complicats, intel·ligents, amb arestes.