‘Dios-patria-familia real’ en temps de coronavirus

Del coronavirus no se’n salva ni Déu, qui ho hagués anat a profetitzar. Abans era precisament l’Església, qui deia com actuar i si era una prova o un càstig diví. Els camins inescrutables del Senyor, en deien. El clero, com a part del poder civil absolutista i representant de Déu en tota la resta, marcava les pautes a seguir, fins i tot de la salut, que per cert també n’hi ha una marededeu, que per a més curiositat és la patrona de Palma. No diguem ja de la mort que, amb més motiu, també era designi diví, per això s’hi va col·locar un altre sagrament, l’extremunció, per acabar de reblar la vida cristiana. No era com ara.

Allò de “patria” ja té trampa, sobretot si és a la força. No pot esser el mateix a Madrid, Catalunya o Astúries. Quan Aribau, Costa i Llobera o Francesc Arnau fan una oda a la Pàtria no estan pensant precisament en la Guàrdia Civil. Ja n’havíem parlat (Estat-país...), ‘pàtria’ té una connotació de sentiment íntim molt semblant a ‘país’ i per això mateix oposat a estat manu militari que és el que és Espanya. Precisament per això els nacionalistes espanyolistes es senten insegurs i han de suplir l’amor de pàtria amb amenaces, banderes i militarització. Pedro Sánchez ho ha brodat, ja estava concagat amb el seu “querer i no poder” del seu govern insostenible, i havent de mostrar odi a Catalunya des de Madrid, i embullant a la resta, només li faltava el coronavirus aquest, i no ha tengut altra ocurrència que donar a l’exèrcit un protagonisme tan anacrònic com inútil.

Els soldats... perquè no poden parlar. Ves a saber quin orgull patri senten, de les labors que els han manat. No és versemblant que se sentin orgullosos d’anar a esquitxar edificis, cosa que, si feia falta, ho farien millor els manobres que ja esquitxen en sa feina habitual. De fet als pobles han esquitxat els mateixos pagesos sense necessitat de banderes ni tocades de corneta. Els ‘partes’ diaris militars recorden massa, i innecessàriament, els ‘partes’ de guerra, per no dir els NO-DO. Encara exageren per a què la cosa recordi un estat de guerra i finalment només s’hi ha assemblat, Espanya, en el rècord mundial de morts per habitant.

Notícies relacionades

Estat, país, nació i embulls interessats

Totes les ocurrències de Pedro Sánchez ha anat en la mateixa direcció: recentralització, militarització, papà-estat, minva de llibertats, rodes de premsa indirectes i porgades... Quina sort que era d’esquerres!

I el Rei “que no da una”. El tema de rabiosa actualitat són els presumptes escàndols de l’altre rei, o ex, que és son pare, que en el millor dels casos fan una pudor insuportable, i en farà fins que s’aclareixi tot. Tan sols aplicant-se a ell mateix les seves mateixes paraules (“no volverá a ocurrir... los españoles somos todos iguales ante la ley...”) ja hauria d’haver donat explicacions de motu propio.

La premsa subvencionada de Madrid, i sobretot les revistes de bledes, ara callen com a putes, però abans en feien panegírics, de la família reial. Les infantes eren presentades també com a “las preparás”, tenien estudis i feina, deien, tant que podrien esser autònomes perfectament, si no fos pel seu “deure” de representar Espanya. Però ara la Cristina viu a Suïssa empesa pels escàndols, aleshores ja és insostenible mantenir que representa Espanya, de fet fa anys que es va, o la varen, apartar de la vida social d’abans, però, i a pesar del cas Urdangarin, encara manté una quinzena d’escortes. El que no sabem és si aquests escortes, i ves a saber quant personal més, cobren dels comptes de Suïssa o d’Espanya. L’Elena no ha arribat a aquest nivell d’escàndol, però tampoc no aporta gaire llums. Les darreres notícies són que s’espassava els ‘coronanervis’ del confinament anant a matar conills i perdius, i com que per això és millor no sortir d’Espanya, el pressupost li dona per a una vintena d’escortes. En contrast, cal destacar l’exemple de la reina Sofia, que amb tot el que s’ha destapat els darrers anys, ella sí, que ha mantingut la dignitat del càrrec.

Els ultraconstitucionalistes contra Catalunya ens podrien explicar què diu la Constitució d’on acaba la família reial, quants reis, reines, infantes, consorts i residus de la cort tenen dret a canongies, manutenció VIP i altres despeses directes i indirectes. Des del cas Botswana les vacances a Can Saridakis són un gastòrum sobrer i anacrònic. Ja no és aquella família reial ambaixadora de l’Estat Espanyol que donava prestigi, sinó un caramull de nets, nebots i altres que van i venen per un parell de dies i continuam sense saber si això es paga des de Suïssa o des d’Espanya, ni de quin apartat.