La democràcia orgànica va ser, segons la Viquipèdia, «l'autodenominació del règim polític dictatorial imposat pel general Franco des de l'any 1942 fins a l'època de la transició democràtica. No acceptava el sufragi universal, ni els partits polítics. Imposà un sindicat vertical únic, incloent-hi els obrers, els patrons i totes les branques de la producció. El poder polític residia en el Cap d'Estat, mentre que les Corts, on eren representats els municipis, els caps de família i l'anomenat sindicat vertical (en realitat, l'esmentat sindicat horitzontal), col·laboraven en l'elaboració de les lleis».

L'entorn del dictador feixista, una vegada mort Franco, es va reconvertir i maquillar, per sobreviure i muntaren un sistema perquè semblàs que tot canviava, encara que canviàs poca cosa. L'anomenaren Democràcia. Amb els anys, hem vist que, en realitat, es tracta d'una democràcia vigilada. Una democràcia cosificada.

Se'ns permet votar de tant en tant i triar uns suposats representants que poden decidir sobre aspectes banals de les nostres vides, però que tenen un marge de maniobra molt reduït.

La democràcia al Regne d'Espanya és un sistema de llibertat encotillades. Està cosificada. Vigilada pels 'cossos nacionals'.

L'exèrcit, la policia, la Guardia Civil i l'Administració de Justícia, tots ells 'cossos nacionals', són els encarregats de vigilar que ningú qüestioni els privilegis de l'oligarquia (amb el seu rei com a summe sacerdot), que comanda des de fa segles i que viu damunt les esquenes dels súbdits del regne.

Fixau-vos-hi bé. Qualsevol qüestió important, en els darrers quaranta anys al Regne d'Espanya, qui ha pres la decisió final no ha estat cap càrrec electe, sinó la casta judicial. El 'cos nacional' de jutges.