algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.74°
14°

Els màsters i la postveritat política

«Quan vau certificar que la mort era deguda a un atac de cor, vau cometre un error estúpid», retreu el fiscal Alvin Fairbrook al metge forense, i còmplice, Anderson, segons relata Milton K. Ozaki en una gran novel·la policíaca titulada Enquesta. Un relat que gira al voltant del sistema anomenat coroner i de la corrupció policial. L’assassinat d’un detingut innocent, apallissat, simplement per diversió, a mans d’agents corruptes i embrutits, que les autoritats competents no tenen altre remei que investigar per mor dels correlatius errors comesos, força barroers, en el procés de detenció i custòdia del pres. Però la part més inquietant del succeït és que les autoritats polítiques, fiscal i governador, lluny d’amonestar l’abús criminal, allò que demostren que de veres els fa nosa, és que els funcionaris deixin evidències comprometedores per al preceptiu i premeditat engany.

El cas dels màsters fraudulents dels polítics, d’actualitat interessada i un poc comprometedora, em va fer pensar en la novel·la d’Ozaki perquè allò que avui en dia es denomina postveritat, no és cap neologisme, ve d’enrere. La postveritat és el mal vici de convertir en categoria el que no és més que una anècdota, o a l’inversa, quan convé; embullar fil. També són les referències que fabriquen, uns i altres que governen —marmessors de les oligarquies—, amb l’objectiu de preservar l’engany del gran sistema sempre seguit present, el del capital, el que dominen les elits, perquè avui, i només és un exemple, si transcendeix que la universitat Rei Juan Carlos I està governada per una plaga d’inútils, el tema de la primera plana dels mitjans de comunicació ja no podrà ser la complicitat que hi ha, en allò que és fonamental per al sistema que administren, entre Casado i Sánchez, sinó quina de les dues tesis d’aquests autors, o el que sigui que varen presentar a la universitat, és més deficitària. En tot cas, i com a molt, sí que ens concediran —la premsa canalla i adlàters— que la universitat madrilenya ha de menester una reforma. Quin remei! D’aquesta manera, el dèficit polític i social queda molt restringit, a tot estirar a la competència que hi ha entre dues persones i a la incompetència d’alguns centres educatius.

Naturalment que en l’ardit de la confusió interessada els mitjans de comunicació hi tenen un paper importantíssim; està clar, el paper que els han confiat. És a dir, el de la maniobra de distracció; part central de la seva idiosincràsia. En som esclaus i no hi ha manera d’escapar-se’n. Posam esment, ja s’entén, als grans mitjans de comunicació que són com les grans superfícies comercials: abans de res hom hi pot trobar tota la gamma de productes de mala qualitat. La premsa generalista, constant i eminent, una forma d’evasió extraordinària. Un dia Borrell hi diu, just ara, a dos mesos del judici polític, que els presos catalans haurien d’estar en llibertat vigilada, i tot d’una després, en total dotze hores posteriors, hi afegeix, Borrell, que els presos polítics són a la presó per culpa de Puigdemont —la informació gairebé regalada que mai no és retràctil perquè sempre va a parar allà mateix, al redol de la gent anònima i alienada. Un frenesí automàtic de notícies del qual els polítics en són participants de bon grat.

Els mitjans de comunicació i els polítics oficials que hi figuren tothora, són com són perquè accentuen la realitat social que volen embossada; no sabem si són així com són per la imperícia, per ingenuïtat o per decadència irresoluble, o per manca de sentit de la responsabilitat, o de criteri —un motiu o altre hi deu haver—; o per inclinació a la vida fàcil. La qüestió és que han fet els ous en terra perquè, ho comprovam bé cada dia, la política de risc és acabada, com si la decadència ideològica —polítics normals que aspiren a la comprensió general en l’entorn gris d’una societat desaprensiva que els alimenta— hagués de ser la primera característica actual. Aquesta tirada que tenen també correspon a la denominada postveritat.

Aspiren, tots els de la tramoia que duen plegats, a una estandardització predestinada, a renovar l’estabilitat del temperament feble, el de l’infeliç bo de corrompre. Volen el raquitisme social i un nivell discursiu precari. L’engany premeditat, impune, indefectible, que ha de contribuir al desànim, a la covardia social, al costum electoral de l’incompliment de promeses polítiques. Diuen que volen el pacte i el diàleg —però debades. Produeixen la desmoralització per fatiga, l’hàbit de la tria resignada del mal menor... Això sí que és ser pessimista! La poca imaginació que basta tenir avui en dia per a garantir l’èxit de la bolla que fan córrer de pressa, cada jornada de la setmana. I jo que me’n faig creus, infeliç de mi. La impostura vital de multiplicar la importància dels fets irrellevants, pintats amb els colors favorits de la civilització urbana. És també la democràcia de la terregada municipal i provincial que omple la premsa de programes institucionals, a preu de canari jove. Un comboi de periodistes desafectats dels màsters i destinats a donar notorietat a incidències i coses que són simplement normals en l’univers de la peripècia humana.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.