L'independentisme català modern, des dels seus inicis a l'any 1968, amb l'escissió dels joves del Front Nacional de Catalunya i la fundació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, havia tengut sempre com a subjecte polític, la 'nació sencera' de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó: els Països Catalans. Amb aquest nom o altres.
L'any 2005, la proposta de reforma de l'Estatut de Catalunya incorporava la consideració de Catalunya com a nació. No direm que ens va sorprendre, però ens va cridar l'atenció la rapidesa amb que gairebé tot l'independentisme del Principat s'hi sumava.
Es va anar imposant a l'independentisme el pragmatisme que predicaven (i practicaven) Joan Laporta o Alfons López Tena.
La tesi era evident i prou aclaparadora: que s'independitzi primer el Principat, que és on la idea de la independència ja és majoritària entre la població... i després ja veurem què passa amb la resta. Encara que quan, provocadorament, alguns assenyalàvem que encara hi havia una aposta més segura: que s'independitzàs només la part del Principat amb gran majoria d'independentistes, els pragmàtics no s'hi apuntaven.
De totes maneres, ningú gosà posar-hi problemes, encara que en honor a la veritat cal dir que molts ens hi apuntàrem sense necessitat de canviar la nostra noció de nació.
L'operació ha sortit només mig bé: s'ha arribat a proclamar la República catalana, però no s'ha gosat fer-la efectiva.
Arribats a aquest punt, crec que aquells que mantenien que la 'renuncia' als Països Catalans era només tàctica, haurien d'actuar amb tanta lleialtat com ho vàrem fer els que ho vàrem acceptar i haurien de retornar a la reivindicació de la independència per a la nació sencera. Preu per preu, Països Catalans.
"[...]l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. [...]"
Joan Fuster, "Qüestió de noms" (1962)
Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma espanyola, dita "Catalunya" per la legalitat estatal ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".