El suflé havia de baixar. La gent s'havia de cansar. Era una bogeria particular d'Artur Mas...
En canvi, la majoria social que vol la independència de Catalunya ha assolit una fita històrica inaudita: durant sis anys seguits ha aconseguit unes mobilitzacions populars impressionantment massives. Sis anys seguits de les mobilitzacions ciutadanes més nombroses i ben organitzades de tot el món.
Amb camiseta blanca o vermella, o groga o verd fosforescent. En forma de manifestació immensa, de cadena humana quilomètrica, de V quadribarrada, de convocatòria descentralitzada, de X mastodòntica la majoria social catalana aposta per constituir una república independent.
Aquest 11 de setembre ha tornat a quedar clar amb aquesta Diada sobirana. Potent, massiva i engrescadora: la majoria de ciutadans i ciutadanes del Principat vol la independència.
Diguem que tenc "una certa" experiència en manifestacions, i això ve d'enrere.
Vaig assistir a la manifestació de l'11 de setembre darrer a Barcelona, primer pel carrer, amb la gernació, i després de la terrassa d'un pis al Passeig de Gràcia i creis-me quan afirm que hi havia més d'un milió de persones.
Semblantment, d'un balcó he la Plaça Major de Ciutat he observat les dues manifestacions espanyolistes encapçalades pel senyor Pericay i la senyora Aguiló, i els comptes varen esser molt més bons de fer: a una eren 39 i a l'altra 38 persones.
I la resta és xerrar per xerrar.