Aquest dilluns he tengut l'oportunitat de ser a Madrid a la conferència pronunciada pel president de Catalunya, Carles Puigdemont.
La veritat és que hi anava amb l'expectativa de trobar-hi tota la caverna mediàtica espanyola lladrant, com és el seu costum en donar-los un micròfon.
Res més lluny d'això. El que hi vaig trobar va ser desànim i depressió per la banda espanyola. La mateixa sensació que m'ha provocat, aquesta vegada, la capital espanyola. La crisi també ha fet estralls entre els madrilenys d'a peu i les elits semblen desorientades i esmorteïdes.
El contrast amb la part catalana era majúscul. Puigdemont desprèn seguretat, il·lusió i credibilitat. Allà on ell hi posava dades i projecte, des de l'espanyolisme només hi responia amb i isis (i si la comunitat internacional no reconeix el referèndum? I si la UE no vol el nou Estat català? I si a Barcelona guanya el no?...) però cap ni una dada, cap ni un argument per intentar convèncer els catalans de quedar a Espanya.
I entre els testimonis d'aquest contrast, els ambaixadors, entre d'altres, de França, Regne Unit, Egipte, Irlanda, Algèria, Veneçuela, Bèlgica, Dinamarca, Països Baixos, Suècia.
