Jo vaig esser d’Unió Mallorquina

Aquells dies, la passejaren engrillonada per menar-la de la presó fins als jutjats a declarar.  Aleshores em vaig demanar –i em torn demanar ara- quina necessitat hi havia de fermar les mans a aquella dona amb tota la premsa, la ràdio i la televisió avisada prèviament perquè la poguessin filmar.  De què tenien por si no les hi fermaven?  Que entaferràs un cop de puny al xofer, o a qualque policia, o a qualque periodista o al jutge?  Per moltes de voltes que fes llavors i que faci encara ara a aquella escena d’escarni públic medieval i inquisitorial, no he aconseguit veure-hi altra cosa més que les ganes d'escarnir i d'humiliar públicament una persona contra la qual tenien una tírria que els rosegava l'ànima amb la intenció de destruir-la no ja com a Presidenta de Mallorca i de la Unió Mallorquina, sinó fins i tot com a ésser humà.  Em vaig demanar, i encara ara m’ho deman, si jo era un malpensat i si anava errat, si era que jo no me n'entenia, de com sol menar la policia els acusats a declarar.  Vaig demanar que qualcú m’ho aclarís.  Però encara esper que ningú em demostri que allò no era de cap manera la manera normal de menar un acusat o acusada a declarar.

Aquests tres anys hem vist com és d’extraordinària i d’espectacular la capacitat que tenen de separar totalment l'individu del partit polític quan es tracta d'un partit dels seus, dels que encaixen en el règim transfranquista actual.  Per moltes de brutors que pugui haver fetes en Bárcenas si es demostren, l'estat d'opinió general que han creat en aquests tres anys és que, en tot cas, el brut era ell.  No el PP.  Heu vist la policia assaltar la seu d'aquest partit (ni tan sols quan va destruir els ordinadors per evitar que la justícia espanyola aclarís el cas) o, en el seu moment, la seu del PSOE andalús pel cas dels EREs falsos, per fer veure que se’n duien capses plenes de papers delicats, com feren amb UM, amb els periodistes esperant defora per filmar l'escena?

Ni el cas Rumasa, ni el cas Filesa, ni el cas Expo 92, ni el cas Roldán, ni el cas Banesto, ni el casGAL, ni el cas Naseiro, ni el cas Túnel de Sóller, ni el cas Gürtel, ni el cas del EREs falsos, ni el cas Nóos, ni el cas Bárcenas han posat en solfa l'honorabilitat de tot el PP ni de tot el PSOE ni, encara menys, han suposat cap perill per a l'existència d'aquests dos partits en aquests tres anys.

En canvi, amb UM, veiérem aplicar -com hem vist aplicar fa més poc temps amb CiU- a través de la suposada corrupció, un experiment que ja aplicaren al País Basc amb la violència.  Amb el concepte 'el entorno de ETA', crearen una boira de sospita enrevoltant les persones i les formacions polítiques que els feien nosa, de manera que no romania mai clar qui era dins la legalitat espanyola, qui hi era amb un peu a dins i un a fora, qui en romania ben a fora i qui era un terrorista.  No cal dir si haguessin entaferrat a molts de personatges del PP i, fins i tot, a qualcun del PSOE el mateix barret d'el entorno del franquismo', el llàtzer que n'haurien pogut fer, de la imatge dels dos partits, sobretot del primer, que –encara ara!- es nega a condemnar els crims polítics d’en Franco, del segon genocida mundial només superat en assassinats polítics pel dictador Pol Pot en tot el món de la II Guerra Mundial ençà, dada sinistra que, encara avui, aconsegueixen amagar i que la població civil de l’estat espanyol la desconegui.  Com que ni a Mallorca ni al Principat no podien emboirar ningú creant rumorologia i sospites de ‘terrorista’, feren aquí el mateix joc brut però amb la ‘corrupción’... ells!  Mirau qui parla!  

Aquest estiu hem pogut sentir les converses entre el ministre de l'interior espanyol del PP, en Jorge Fernández Díaz, i el cap de l’Oficia Antifrau catalana de Alfonso a fi de cercar fabricar proves falses per posar mal i difamar dissidents polítics de l’antiga Convergència i d’ERC.  Ja ens podem afigurar les converses que, en el seu moment, degué mantenir el ministre del PSOE Rubalcaba amb policies, periodistes, jutges i fiscals a fi de destrossar políticament UM. Aquests tres anys tothom ha vist com els mateixos fiscals que es van acabussar afamats de carn i assedegats de sang contra UM, els mateixos se són transformats en pacífics menets de cordeta, fins i tot en advocats defensors, d'una Infanta espanyola no sabem si ben emmerdada en el cas Nóos.

Com vaig fer observar fa tres anys, n'hi ha qualcun, sobretot de l'entorn de la dreta nacionalista espanyola, que, en sentir parlar dels crims del franquisme, com si en el fons se sentís ofès, prova de treure pit amb els 'pantanos':  'En Franco va fer pantanos', tenen orgues de dir, com si això justificàs cap assassinat polític del centenars de milers que va cometre el dictador sanguinari, com si les autopistes d'en Hitler justificassin o fessin de contrapès a l'Holocaust.  Per això em vaig demanar llavors i em torn demanar ara: si n’hi ha que no s'empegueeixen de dir que, amb en Franco i en Hitler, no tot varen ser assassinats i que qualcuna de bona en feren, idò amb mil vegades més motiu, almanco fins que ells no reculin, hem de dir que no tot va ser corrupció -demostrada o per demostrar- en l’obra política d’Unió Mallorquina:  Com a mallorquí i militant de base de l’antiga UM, jo estic orgullós de la protecció des Trenc, de Cala Mondragó, de  la construcció de l'autovia de Palma a Manacor damunt el traçat antic i amb la paret enmig que la fa tan segura i que ha eliminada la mortaldat que hi havia, de la Televisió de Mallorca, tancada pel PP, i de la ràdio Ona Mallorca, tancada pel PP, entre altres fites positives que hem d’agrair a l'antiga Unió Mallorquina.

Aquest partit va esser durant dècades la clau de la governabilitat a Mallorca i, de vegades, a les Balears.   Això, amb la perspectiva dels fets que hem vists aquests tres anys, no crec gens que no hagi tinguda la seva importància a l'hora d'explicar les ganes de presentar tot el partit com una cova de lladres i d'humiliar i d'exhibir la Presidenta Munar com un trofeu de caça. 

UM duia camí d’eser en petit allò mateix que era Convergència a Espanya: una morena enmig de les anques que feia massa nosa al sistema bipartidista PP-PSOE.  Aquest sistema concebia i concep com una anormalitat els oasis que li poguessin sortir dins l'estat espanyol en els quals les institucions no estiguin normalment en mans d'un dels dos partits 'normals'. 

Fins i tot la corrupció la tracten diferent segons si té els tentacles que parteixen de Madrid i hi arriben o si no: per cada vegada que heu llegits aquests tres anys els llinatges Munar o Pujol devora les sigles UM i CiU ben destacades en els titulars sobre presumpta corrupció, comptau veiam quantes de les vegades que heu llegits els llinatges Bárcenas, o Chaves en el seu dia, escrits devora les lletres PP o PSOE.  Comptau les vegades que, referint-se a en Matas, heu sentit o llegit en aquests tres anys 'el expresidente balear' amb les vegades que heu sentit o llegit 'el exministro español' (si és que ho heu sentit cap vegada).  Això ho diu tot.

Amb aquests tres anys hem comprovat com a l’estat d’Espanya, a efectes pràctics, de separació de poders, simplement, no n’hi ha.  Per això, amb la perspectiva del temps, jo vull dir, carregat d’honra i d’honor: JO VAIG ESSER D’UNIÓ MALLORQUINA.