L’any 1849, es va erigir a Londres un monument en honor de Lord Nelson, vencedor de la Batalla de Trafalgar. Quaranta anys abans, el 1808 s’havia inaugurat, en ple centre de Dublín, un monument similar. És fàcil de comprendre que el context d’ambdós monuments era ben diferent. El de Dublín va ser motiu de polèmica des del primer moment, atès que els irlandesos el veien com a símbol de l’imperalisme britànic i, a partir de la independència (parcial) de 1922, com a vestigi d’un passat colonial superat. Les propostes d’esbucar-lo eren cíclíques i, fins i tot, hi va intervenir amb raons estètiques —i sense èxit— el poeta i premi Nobel W B Yeats.

A les dues de la matinada del 8 de març de 1966, coincidint amb els cinquanta anys de l’Aixecament de Pasqua, un artefacte explosiu va destrossar la meitat de la columna i va deixar en Nelson estès a terra. Ningú no va prendre mal i els danys materials eren mínims. La policia irlandesa no va investigar gaire l’autoria del fet i, tot i que els que se n’han volgut fer responsables són gairebé tants com els que diuen que eren a París el maig del 68, sembla que va ser obra d’antics membres del vell IRA desenfeinats.

Els epílegs són d’autèntic humor irlandès. L’explosió controlada de les restes del monument va causar més danys materials que l’original. Uns estudiants de Trinity College varen robar el cap de Nelson del magatzem on era guardat i va comparèixer més d’un pic a l’escenari durant actuacions de The Dubliners. I, ja que parlam de música: als pocs dies, un grup de professors de Belfast formaren un conjunt que va encapçalar les llistes d’èxits durant dos mesos amb la cançó ‘Up Went Nelson’ [Nelson pels aires], el cantant Tommy Makem va treure la cançó ‘Good Lord Nelson’ i The Dubliners varen incloure ‘Nelson’s Farewell’ [El comiat de Nelson] a l’àlbum Finnegan Wakes (1966).