Desprovists de bosses, mòbils, càmeres,... els poetes del XVII Festival de Poesia i acompanyants abandonam el microbús amb el document d’identitat com a únic objecte personal. Al primer control, repassada la llista i comprovat que hi som, rebem una tarja de visitant perhom. Al tercer control, els despistats que encara duen claus a la butxaca també els perden. Al darrer control, ens deixen sense carnet o passaport. Ja no hi ha tornada enrere.

A un auditori gairebé ple, entre les poques dones —un deu per cent o menys— una de coneguda. El director del Festival i alguns acompanyants la saludam i li donam ànims. Ens confessa que li ha costat molt venir i ens agraeix la gentilesa: ja fa dos anys que hi és. Unes lletres grosses de colorins, “OTROS HORIZONTES”, l’única decoració d’un escenari senzill on seuen els poetes en cadires blanques de terrassa d’estiu.

Salutació del director en vuit llengües, presentació en català i castellà, una idea força: la poesia és la música de les paraules. Cada poeta recita el poema que ha triat en la llengua que li pertoca: català, de Mallorca i del Principat, italià, romanès, àrab, portuguès, castellà, serbi i gallec. La poeta gallega tanca el recital cantant en èuscar, i dedicant als presoners polítics bascs, un Txoria txori de Mikel Laboa que posa els pèls de punta. Forts aplaudiments.

El director del Festival encara hi afegeix un «Faune mutilat / brollador eixut, / jardí desolat / de ma joventut...» en una interpretació pròpia, magnífica, amb dedicatòria especial.

Hi hem entrat buits de pertinences; en sortim plens d’emocions.