A la concessionària de cotxes, m’atén una dona jove. M’informa de totes les característiques, tècniques i estètiques, del cotxe que m’interessa i respon amablement a totes les meves preguntes. La conversa es desenvolupa en un tipus de bilingüisme que té carta blanca per aquestes terres, com si fos la cosa més normal del món: ella en castellà i jo en català.
Arriba el moment de recollir les meves dades per presentar-me un pressupost amb les condicions econòmiques. Al meu gest de treure el document d’identat perquè en copiï el meu nom, diu que no cal. Hi insistesc. En veure el nom, la jove entén que sí que calia i vénen les preguntes de rigor: que com es pronuncia el llinatge, que d’on som, que com és que parl català,... Emplena les dades a l’ordinador, realitza els càlculs pressupostaris, i confessa, en castellà: «Estic empegueïda. Vostè, irlandesa, que em parla en català i jo, mallorquina, que no el parl. Bé, en sé, el podria parlar, però no sé què dir,... no tenc gaires oportunitats per practicar-lo, i em fa com a vergonya...». Jo l’anim: «Ca, dona, a mi, també, me’n feia al principi. Hauries d’aprofitar quan ve un client que t’hi parla».
S’aixeca i parteix cap a la impressora per recollir el pressupost. Quan torna, la resta de la conversa, amb totes les explicacions econòmiques, transcorre només en català. I me’n vaig rumiant sobre l’oportunitat de canviar de cotxe i sobre la inoportunitat de canviar de llengua. Rumiant que la caducitat d’un cotxe ve més o manco de fàbrica però que, la caducitat d’una llengua, la fixen els parlants. Més que lleis, decrets, jutges, o el govern de torn, la fixen els parlants. Sobretot, els que no parlen.
Ens agradi o no, a aquesta illa hi viu molta gent que te el castellà com a única llengua familiar. A aquesta gent, la gran majoria de mallorquins catalanoparlants tenen l'hàbit (per raons diverses) de parlar-lis el castellà a la mínima que els hi detecten que són castellanoparlants.
N'hi ha que és per falta de voluntat absoluta i perquè no els dóna la gana, això queda claríssim. Però en conec un grapat que senzillament no tenen ocasió de practicar-ho: fins i tot si demanen que els hi parlin català no ho aconsegueixen. I s'arriben a cansar d'anar-ho dient (de fet és ben absurd haver-ho d'anar repetint!). Gairebé ningú els hi parla català. I el mateix passa amb parlants d'altres idiomes. "Pareix que els mallorquins no vulguin compartir la seva llengua" me va dir literalment per un dels que conec, i en certs casos estic d'acord amb la seva percepció.
Jo fa temps que faig com na Cathy (parlar català per tot arreu excepte quan surt de viatge a segons on). I me trob de tot: des d'agressius que volen que els canvïi la llengua perquè "no m'entenen" tot i que treballen aquí (i per aquí si que no hi pas, no és el meu problema si no me volen entendre quatre coses bàsiques com ara quan deman "aigua") fins als que agraeixen trobar algú amb qui poden practicar.