Dues mostres més de com ha estat de desastrosa aquesta legislatura en matèria educativa i cultural, les ha posat aquests passats dies el màxim responsable del desgavell, el Molt Honorable President (títol provisional amb data de caducitat el maig) José Ramón Bauzá. Bauzá és un polític d’una mediocritat superlativa i insultant, esfereïdora (que, al PP, tothom veu però calla) i, en matèria cultural, d’una ignorància absoluta, que el porta al menyspreu constant de la llengua i cultura pròpies. A ell se li pot atribuir perfectament allò de menysprear el que hom ignora, que va dir algú que sabia molt bé de que i de qui parlava. Cosa que, combinada amb una considerable dosi d’autoodi, ens ha portat allà on som, amb el colofó apoteòsic del TIL, el “projecte estrella” de la legislatura, que ara roman al poal dels fems.

Però com que parlar de la mediocritat i de la ineptitud de Bauzá no és, precisament, la notícia de l’any (la darrera mostra d’ineficàcia: l’incompliment flagrant de l’objectiu de dèficit, malgrat tantes retallades –i ara que passarà?), ara comentaré algunes cosetes “menors”, de les que transcendeixen poc o gens, però que no són tan insignificants. I és que quan la combinació d’ignorància i mediocritat del polític transcendeix l’àmbit personal (tothom té dret a ser ignorant i mediocre a la intimitat, però no tant si és el president d’una comunitat autònoma) i la ximpleria es projecta al càrrec públic, hom té l’obligació de fer-la palesa i reiterar-la, tantes vegades com calgui, perquè hom, si encara no se n’ha adonat, se n’adoni. Anem, doncs, per feina.

Fa pocs dies, en una mena d’acte institucional privat, el Molt (poc) Honorable va presentar l’any Llull. Fou un acte semiprivat perquè, entre els convidats, no hi havia un sol lul·lista, que se suposa que haurien d’haver estat els primers de la llista. Ni un! (Això sí, tampoc no consta que hi assistís “el pequeño Nicolás”). En canvi, segons m’han dit, hi havia representants de les institucions que col·laboren amb l’efemèride (fins aquí, perfecte), la plana major del PP, militars i altra gent no identificada (amb la causa lul·liana, s’entén). La solemnitat que mereixia un tal esdeveniment quedà diluïda per “petits” detalls com la saladura de les intervencions, la manca de referències al nom de la llengua del Beat (excepte en la intervenció del Vicari General, mossèn Antoni Vera, que, segons el meu benemèrit informant, fou qui va fer la intervenció més clara i correcta) i cosetes per l’estil. Ara bé, qui, de bell nou, ocupà la primera posició en termes de mediocritat i ignorància fou el President. Primer, en referir-se al procés de canonització de Llull, afirmà que hi va intervenir, fa sis segles, Pius VI (que va viure entre 1717-1799!) –ai amb el substitut d’Antonio Alemany, que tampoc no es guanya bé el sou que li pagam, entre tots... La guinda presidencial, però, va ésser l’esment a la llengua de Llull. Per no dir la paraula maleïda, “catalana” (aquí hi ha una gentada que quan senten el mot “català” s’esveren i trabuquen), va llegir –en aquest cas pens que mal llegir, al text que li havia redactat l’Antonio Alemany de torn‒ que Ramon Llull parlava i escrivia “en llengua romàntica” (amb “t”). I ben content i tan ample.

Finalment, la cloenda oficiosa de l’acte, preparada o improvisada (per al cas, és igual), la feia el bufó de torn, amb mostatxos, que, estratègicament situat (devora el portal de sortida), es dedicava a dir als assistents que “en Ramon Llull és nostro i es catalans ja el mos volen tornar a prendre”. El bufó, que és tan ximple com el senyor, ignora que aquests últims anys, davant la inoperància illenca, “els catalans” ens deien un cop i un altre que la commemoració s’havia d’organitzar sobretot des de Mallorca, queixant-se que, per aquí, el personal no reaccionava. Ara sembla que, a la fi, la cosa ha arrencat, “in extremis”... Toquem fusta.

El remat a aquesta nova i enèsima mostra de ximplesa presidencial –això de la llengua romàntica i tot plegat‒ va venir pocs dies després, a la inauguració del remodelat Arxiu del Regne de Mallorca. Bauzá va fer tota la intervenció en castellà, cosa ben constitucional, és clar, però incoherent en relació amb les coses que, més o menys correctament, deia (llegia): sentir-li dir (llegir) frases com que “aquí están nuestras raíces”, així, en l’idioma imperial, sonava a “contradictio in terminis”.

Tanamateix, abans de començar l’acte, un conegut m’havia explicat, entre rialles, que un senyor del mateix Ppartit de Bauzá, que fou batle de Palma, un dia es referí a l’arqueòloga municipal, també coneguda meva, com “l’espeleòloga municipal”. Jo li vaig comentar que fa dos anys el batle d’un poble, també del PP i que a més ocupa un altre càrrec que té a veure amb la matèria que comentam, en acabar una conferència que vaig fer sobre Ramon Llull, em demanà si podia fer referència a les obres que el Beat havia escrit en castellà... I és que Bauzá, per molt que s’esforci (i s’esforça), no és l’única ni, potser, la màxima mediocritat ignorant que pul·lula dins el seu partit.

Gabriel Ensenyat Pujol