Una història gonella de les Balears?

TW
25

M’han dit que la Fundació Jaume III, o cosa similar, cerca algú que vulgui escriure una història gonella de les Illes Balears. De moment, fins on arriben les meves (escasses) informacions, encara no han trobat el candidat. Però la recerca continua. El perfil seria el d’una persona qualificada, això és, que sigui doctor en la matèria i que hagi publicat treballs sobre la qüestió en llocs seriosos. I si, a més, fos professor universitari, molt millor. Això ja seria la panacea. No serà fàcil de trobar perquè si, finalment, apareix un kamikaze que es vulgui prestar al joc, haurà hipotecat de per vida el seu prestigi acadèmic. És cert que, automàticament, es convertiria en una mena de déu per a aquesta gent. Un déu, això sí, només de façana perquè aquesta gent no acostumen a llegir res, més enllà d’El Mundo o l’ABC. Però seria l’“auctoritas” de referència: l’historiador en qui basar-se per demostrar que no tenim res a veure amb Catalunya ni amb “els catalans”. Encara que, poc lletrats com solen ser, i gens interessats per la matèria històrica (tret del rerefons ideològic), segurament hom li equivocaria nom i títols, que, en això, sí que solen ser-ne especialistes. Recordem-ne alguns exemples clamorosos: Sara Mago, en lloc de Saramago (Esperanza Aguirre); Maria Aguiló, en lloc de Marià Aguiló (Rosa Estaràs); informe Trepitja (consellera venedora de pisos), etc. Si ens remuntam a una trentena anys enrere, ara em ve al cap quan la nostra Universitat, molt desafortunadament, per cert, no va acceptar que la càtedra d’Història Contemporània fos ocupada per Manuel Tuñón de Lara, un insigne contemporaneista ja traspassat. Un error descomunal, ho repetesc. Aleshores hom donà la culpa (no sé si amb raó o sense) al “sector nacionalista” de la Universitat. I això va fer que dos senyors amics de la família, ultradretans, també ja traspassats, m’escometessin per separat sobre el fet (jo aleshores era estudiant d’Història a la casa). I, tot i que Tuñón era esquerrà i antifranquista, ells ho aprofitaven per atacar el “catalanisme” de la nostra Universitat, que, com sabem, és una de les dèries –equivocades, com totes les seves‒, d’aquesta gent. Però, ja se sap, “antes roja que rota...”. En fi, el cas és que els dos senyors en qüestió em parlaven pontificant sobre Tuñón com si haguessin llegit tota la seva obra i en coneguessin la importància i el valor, etc. Com si en fossin especialistes, en definitiva. L’únic problema va ser que un d’aquests senyors, cada vegada que s’hi referia, l’anomenava “en Peñón de Lara”, i l’altre, “en Timón de Lara”. Realment apoteòsic. Per cert que un dels dos senyors, andritxol com jo, era membre d’una certa acadèmia que presideix el Sr. Román Piña Homs. Com veiem, tot queda en casa.

De fet, el Sr. Román Piña fa part d’un altre col·lectiu que seria un bon candidat a escriure la història gonella de Mallorca. Però el problema és que el Sr. Joan Font Rosselló i companyia, com a historiadors, tenen el mateix prestigi que un servidor com a físic. Per això no sé si serà fàcil trobar algú que vulgui desacreditar la seva trajectòria professional signant una obra que, per exemple, minimitzaria al màxim la colonització catalana de les nostres illes als segles XIII i XIV, precisament ara que els estudis fets i en curs demostren que fou superior respecte del que ja sabíem. O que vulgui escriure que els illencs mai no s’han definit com a catalans, quan resulta que durant tota l’edat mitjana es denominaven i els denominaven així, sense res més. Això de “catalans de Mallorca”, com s’ha dit tan sovint, és un invent d’algú, sens dubte ben intencionat, però irreal: res de catalans de Mallorca. Als documents que he vist i que tenc fitxats, dotzenes al respecte, els mallorquins s’anomenaven simplement “catalans”, sense fer cap altra distinció. Com és el cas de Ramon Llull, per començar.

Que algú que no sigui cap dels habituals pamfletaris del Círculo Balear o dels diletants que, sense cap més canal, recorren a la secció de “Cartas al Director” de determinada premsa, vulgui comprometre’s en la tasca d’escriure la història gonella de les Balears no sembla ara mateix gaire factible. A no ser que la temptació (econòmica...) sigui descomunal. Que doblers (i altres arts), pel que sembla, no en falten.