És de tots conegut que en el debat de les idees, qui té la capacitat d’interpretar la realitat, marca les regles del joc i juga a casa.
És per aquest motiu que des de fa un temps els sectors més radicals de la societat balear, descontents amb la lleugera recuperació en els sectors educatiu i de l’Administració Pública de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, han emprès una estratègia de redefinició de la realitat a partir d’un pretès conflicte lingüístic.
Si fins ara els sectors conservadors de la nostra societat s’havien definit com a constitucionalistes, sota la premissa que les dues normes màximes que garanteixen la nostra convivència (Constitució i Estatut) són gairebé intocables, ara resulta que en el tema de la llengua hem de fer una excepció i qüestionar el consens lingüístic que va aconseguir l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears el 1983 amb la definició de la llengua com a “catalana, pròpia de les Illes Balears” en el seu Preàmbul.
I és que, per exemple, per a la Fundació Jaume III el problema de la llengua a Mallorca es circumscriu a “sa pressió catalanista que ha canviat sa nostra secular manera de xerrar”, i per això proposen que “per aturar aquesta degradació des mallorquí és necessari dotar-lo d’un corpus normatiu amb totes ses benediccions oficials i acadèmiques”. Preguntat el President de la Fundació, el Sr. Josep Zafortesa, per la seva opinió en temes d’actualitat que afecten la llengua com el TIL, senzillament s’inhibeix i per si això no fos poc afirma que “la immersió ha arribat a exageracions que no podem seguir patint”.
És més, analitzats els documents de reflexió d’aquesta organització, ni la reforma de la Llei de Funció Pública que obliga a part dels funcionaris només a conèixer el castellà, ni la precarietat de la llengua als jutjats, cinemes o mitjans de comunicació, o el seu retrocés a IB3, semblen preocupar tals defensors de “lo nostro”. Curiosa manera de defensar i promoure la llengua pròpia...
Davant d’aquests fets ressorgeixen amb força les paraules de Josep Melià a “La Nació dels Mallorquins” (Ed. Moll) quan afirma que és la “classe mossona” i la “burocràcia expatriadora” la que fa circular aquestes idees i que “el seu mallorquinisme s’esgota en l’anticatalanisme”. Melià observa com aquests subjectes ni tan sols tenen fidelitat a la llengua i arriba a la conclusió que no són més que “quintacolumnistes”. Perquè després diguin que a Mallorca no es xerra clar...
I és que resulta que l’establishment ciutadà, sense saber-ho, és ben fusterià, i precisament per això enceta la polèmica del secessionisme lingüístic, perquè dóna per feta la identificació lingüística i cultural amb la política, i per tant, l’existència dels tan temuts... Països Catalans! Ens trobam, doncs, davant la negació com afirmació.
De res serveixen els matisos introduïts en el concepte de Països Catalans per Josep Melià, a l’obra abans citada, o els de Francesc Mira a “La nació dels valencians”, on ambdós reconeixen el terme de Països Catalans en les seves accepcions històrica i cultural però el matisen en la seva vessant política. L’establishment no està per a debats apassionants sobre matisos, el blanc i negre és molt més senzill...
Arribats en aquest punt, queda clar que l’objectiu darrer dels impulsors d’aquestes iniciatives, no és altre que desconnectar la llengua de Mallorca del seu tronc comú, el qual, amb 10 milions de parlants, segons el darrer “Informe sobre la situació de la llengua”, possibilita que el català figuri en els mercats culturals com la setzena llengua d’Europa, i li dóna un poc de joc davant el món globalitzat.
És per aquest motiu, que no hem de perdre el temps en debats tronats i estèrils, i si el que realment ens preocupa és que la llengua pròpia sobrevisqui a Mallorca, només cal que identifiquem aquells actors que no només de paraula, sinó també pels seus fets, des de sempre han defensat la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i els hi donem un cop de mà, fent-nos socis i voluntaris.
Mans a l’obra!
Xavier Mora
Politòleg
El seu mallorquinisme s'esgota en l'anticatalanisme
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
Comentaris
El català és un dialecte de l'occità. Caldria parlar dons de l'occità-català.
De la mateixa manera que el serbi i el croata són la mateixa llengua, com l'holandès i el flamenc, el lladí i el castellà, o el suec i el norueg,
Negar que el català i l'occità no són el mateix és com dir que el valencià és una altra llengua.
http://oc.wikipedia.org/wiki/Occitan
Jo reclam el doble registre tradicional del mallorquí.
Molta tinta es tuda en explicar aspectes lèxics i gramaticals dels nostres dialectes, i ja ho trob bé.
Però hi ha un aspecte de la parla mallorquina, i de les altres illes, que té una enorme tradició i que ens fa peculiars per la seva evident visibilitat, si es vol veure, es clar.
Nosaltres hem tengut al llarg de la història molt definit el registre informal i el registre formal. Llegiu els discursos al Gran i General Consell, i a altres entorns institucionals, llegiu les cartes dels monarques, els sermons de capellans, les escriptures notarials, els llibres de comptes dels amos de possessió, la literatura i tantes altres mostres que han romàs en els nostres arxius. Llegiu llavors la transcripció de declaracions judicials (és a l’únic lloc on ho trobareu) de persones illetrades fetes segles enrere, en elles s’hi pot veure que s’hi reprodueix un registre popular molt diferent, però evidentment integrat en el mateix sistema lingüístic, en que es posa de manifest que de sempre els mallorquins hem tengut clar que en determinats àmbits o situacions es parla i escriu d’una manera i en altres d’una altra. A partir del segle XVIII, amb la imposició progressiva del castellà com llengua formal, això va anar perdent força quedant relegat a l’àmbit eclesiàstic i, fins el segle XIX, notarial, militar i nobiliari, i es a partir d’aquest moment terminal en que comencen a aparèixer algunes manifestacions cultes del registre popular, casi exclusivament en la literatura. De tot això ve beure la renaixença, i també els folkloristes que varen voler documentar i conservar un registre que percebien en decadència i que era mereixedor d’estudi, en la línia dels grans filòlegs romàntics europeus. I així ho explicaren fins a la sacietat, per molt que d’altres ara en vulguin fer altres lectures.
A principis dels 80 li digueren a una dona anticatalanista que el seu net estudiava català, “pensa-t’ho”, va dir “es meu net estudia mallorquí de missa”. Idò això. Qui renega del “mallorquí de missa” es tan antimallorquí com qui renega de la nostra parla popular.
Demananu-li as meu homo, el Rei Jaume II de Mallorques, lo que ès es mallorquinisme, demanau-li a Jaume III, mort a sa batalla de LLuchmajor o a Cabrit i Bassa. Ja en podedu dir de mentides, que es Balears el tenim i tendrem sempre ben present lo que significa es catalanisme i es mal que mos ha fet.
Sectors radicals? jajaja
I tots aquests que no deixen passejar en es membres des govern pes pobles que són? A clar, però sa culpa no és des que obliga a dur escolta, sinò de s'escoltat.
Es mallorquins mos resistim a perdre sa nostra forma de xerrar i lo que si que ha quedad clà es que sa gent d’aquesta terra no vol catalanufos ni coionades artificials.
La llengua pròpia del territori la defineix el poble històricament establert en aquest territori, no el primer poble que el poblà.
Quina és la llengua pròpia de Sevilla? És la primera llengua que s'hi ha parlat? I quina és la llengua pròpia de Salamanca? la primera? Au a cagar intoxicadors.
Aquí hi ha un problema de supremacisme, on allò que val per a una cultura no val per l'altra. Una es pot discutir i qüestionar i l'altra ho té tot fet: pot ser imposada sense discussió, és "nacional", etc, i l'altra no pot tenir ni un registre formal ni pot ser considerada com a pròpia amb els mateixos criteris que se segueixen amb les llengües "normals".
Sabeu què "decajons"? El català és LA llengua pròpia perquè encara hi som, i si ho voleu canviar ens haureu d'eliminar, així de clar. Quan tornem a sortir al carrer, sortiu també els circuleros i quedam allà on vulgueu i aprendreu d'una vegada que viviu en una il·lusió provocada per un govern que no representa el sentir social.
1. BALDAMENT m.
Acte i efecte de baldar; cast. parálisis, tullimiento. Així et gordu de dolor i de baldament, Ruyra Pinya, ii, 162.
Fon.: bəɫðəmén (pir-or., or., eiv.); baɫðamén (occ., val.); baɫðamént (val.); bəɫdəmént (mall., men.).
Etim.: derivat de baldar.
2. BALDAMENT
|| 1. adv. que serveix per introduir una dificultat, a la qual se concedeix existència real o possible, però no eficàcia; equival a ‘encara que’; cast. aunque. Baldament és vocable usitat català, Pau Regles 321. Doncs tu treu-nos a la via | de les coses corporals, | ... baldament sia | per patir-hi tots els mals, Maragall Enllà 52. Era alt, fornit y ben plantat, baldament el desfigurés bon xich el balandreig, Oller, Rur. Urb. 131. S'havia girat vent. Millor! Baldament s'ho endugués tot en orris!, Ruyra Parada 77.
|| 2. adv. per expressar desig que succeeixi una cosa; equival a ‘així fos!’, ‘tant de bo!’ (Ross., Empordà, Gironès, Plana de Vic); cast. ojalá. E tu e tes pars nulls temps vos veia en casa mia baldament, Curial, iii, 27. E dix:—Yo 'm pens que vos serets mia.—Hoc baldament, dix lo Duch, Curial, iii, 105. Ya baldament may hagués vist yo semblant donatiu, Alegre Transf. 63.
Fon.: baɫdəmén (or.); baɫdamén (occ).
Var. form.: maldament.
Etim.: derivat de l'àrab bāṭil, ‘va’, ‘inútil’, amb el sufix -ment que serveix en català per formar adverbis. L'evolució dels significats no és fosca. En son origen, baldament venia a significar ‘en va’, ‘inútilment’; d'aquí va passar a l'accepció || 1, significant que la dificultat que se reconeix com a existent és ‘vana’, ‘inútil’ per tal com no té eficàcia; i d'aquest significat, usant-se en exclamacions emfàtiques com la de la frase que hem citada de Ruyra, fàcilment es passa a l'accepció || 2.
MALDAMENT adv. i conj.
|| 1. Encara que; cast. aunque. «Maldament que em coste cinquanta duros, ho tinc de conseguir» (Patró). «Aniré a sa casa maldament no em recibixque bé» (Benassal). «Maldament me cridis tot lo dia, no vindré» (Mall., Men.). «Estimat, sols que passeu | p'es carrer, em dau alegria, | maldament que mai me deu | bones tardes ni bon dia» (cançó pop. Mall.). «Si a Pollença vols anar, | has de venir cada dia, | que jo per tu ho faria | maldament passar la mar» (cançó pop. Mall.). El portador rebrà 14 sous per cada letra, maldament ne port tres no rebrà més que un salari, doc. a. 1459 (Hist. Sóller, i, 293). Vull viure maldament sia patint, Aguiló Poes. 234. Maldement no hi hagués tant!, Alcover Cont. 45.
|| 2. No importa; no hi fa res (mall., men.); cast. no importa; no le hace. «He estat malalt.—Maldament! Havies de venir, malalt i tot».
Fon.: maɫðamént (Benassal); maɫðemént (Patró); maɫðəmént (Mall., Men.).
Etim.: de baldament (art. 2), per assimilació de la labial a les nasals que la segueixen.
COTXE (i sa var. cotxo). m.: cast. coche.
|| 1. Vehicle relativament gran, de quatre rodes, destinat al transport de persones. No gosen ni presumesquen anar ab cotxes ni ab carros, doc. a. 1628 (Boll. Lul. iii, 32). Un cotxo de fusta de jugar les criatures, doc. de Vic, a. 1674 (Aguiló Dicc.). Que en los cotxos que's faran de nou es puga tampoch usar... tatxonadura daurada ni de cer, doc. a. 1692 (Boll. Lul. iii, 175). Veu venir lo rey son pare | que amb cotxe d'or passejava, cançó pop. (Pelay Briz Cans. iv, 84). Posar o treure cotxe: adquirir-lo i començar a usar-lo un particular. Senyor de cotxe: persona prou adinerada per a tenir cotxe propi. Cotxe de família: el que té de sis a vuit seients (Barc.). Cotxe de camí: el que està especialment destinat a fer viatges. Cotxe de carrera, o de línia, o de passatge: el que fa regularment viatges entre dos punts fixos. Cotxe de lloguer, o de plaça, o de punt: el que està a disposició del públic per a llogar-se a qui el necessiti dins les poblacions. Cotxe d'indústria: vehicle de quatre rodes amb una caixa gran rectangular i tancada, destinat al transport de mercaderies (Barc.). Cotxe de tomba: el que per la forma especial del cel o sostre sembla una tomba (Mall.). Cotxe dels morts: el que està destinat a transportar els cadàvers al cementeri. Cotxe dels albats: el destinat a dur al cementeri els cadàvers d'infants, el qual sol esser de color blanc. Assossegat el tumult, el disputat cadavre ocupà el cotxe d'albats, Oller Pap. xvii.
|| 2. Vagó; cadascun dels vehicles que formen un tren de vapor o elèctric «Viatgem en cotxe de primera»«M'agrada viatjar en cotxe-restaurant».
|| 3. Vehicle automòbil. «Tinc un cotxe de cinc places».
|| 4. fig. Cotxe parat: balcó, casa o altre paratge des d'on es pot veure molt de moviment de gent, com si es passegessin amb un cotxe (Barc.).
Loc.—a) Cotxe i cotxadura, i ordi per sa mula: es diu parlant de gent molt ambiciosa i exigent, que demana massa.—b) Ara sí que ho serà, cotxo!: es diu quan se vol ponderar una cosa extraordinària (Palma).—c) Anar amb el cotxo d'En Taló: anar a peu (Mall.).
Fon.: kóʧə (pir-or., or.); kóʧe (occ., val.); kóʧo (mall.); kóʧu (men.).
Intens.:—a) Augm.: cotxàs, cotxarro.—b) Dim.: cotxet, cotxel·lo, cotxeu, cotxiu, cotxoi, cotxarri, cotxarrinoi.—c) Pejor.: cotxot.
Etim.: del cast. coche, al qual s'han assignat diversos orígens; tal vegada el més probable és el magiar kocsi, mat. sign. (Meyer-Lübke REW 4729).
http://www.gadeso.org/sesiones/gadeso/web/14_revista/ca_10000218.pdf