http://www.gadeso.org/sesiones/gadeso/web/14_revista/ca_10000218.pdf

El català és un dialecte de l'occità. Caldria parlar dons de l'occità-català. De la mateixa manera que el serbi i el croata són la mateixa llengua, com l'holandès i el flamenc, el lladí i el castellà, o el suec i el norueg, Negar que el català i l'occità no són el mateix és com dir que el valencià és una altra llengua. http://oc.wikipedia.org/wiki/Occitan

Jo reclam el doble registre tradicional del mallorquí. Molta tinta es tuda en explicar aspectes lèxics i gramaticals dels nostres dialectes, i ja ho trob bé. Però hi ha un aspecte de la parla mallorquina, i de les altres illes, que té una enorme tradició i que ens fa peculiars per la seva evident visibilitat, si es vol veure, es clar. Nosaltres hem tengut al llarg de la història molt definit el registre informal i el registre formal. Llegiu els discursos al Gran i General Consell, i a altres entorns institucionals, llegiu les cartes dels monarques, els sermons de capellans, les escriptures notarials, els llibres de comptes dels amos de possessió, la literatura i tantes altres mostres que han romàs en els nostres arxius. Llegiu llavors la transcripció de declaracions judicials (és a l’únic lloc on ho trobareu) de persones illetrades fetes segles enrere, en elles s’hi pot veure que s’hi reprodueix un registre popular molt diferent, però evidentment integrat en el mateix sistema lingüístic, en que es posa de manifest que de sempre els mallorquins hem tengut clar que en determinats àmbits o situacions es parla i escriu d’una manera i en altres d’una altra. A partir del segle XVIII, amb la imposició progressiva del castellà com llengua formal, això va anar perdent força quedant relegat a l’àmbit eclesiàstic i, fins el segle XIX, notarial, militar i nobiliari, i es a partir d’aquest moment terminal en que comencen a aparèixer algunes manifestacions cultes del registre popular, casi exclusivament en la literatura. De tot això ve beure la renaixença, i també els folkloristes que varen voler documentar i conservar un registre que percebien en decadència i que era mereixedor d’estudi, en la línia dels grans filòlegs romàntics europeus. I així ho explicaren fins a la sacietat, per molt que d’altres ara en vulguin fer altres lectures. A principis dels 80 li digueren a una dona anticatalanista que el seu net estudiava català, “pensa-t’ho”, va dir “es meu net estudia mallorquí de missa”. Idò això. Qui renega del “mallorquí de missa” es tan antimallorquí com qui renega de la nostra parla popular.

Demananu-li as meu homo, el Rei Jaume II de Mallorques, lo que ès es mallorquinisme, demanau-li a Jaume III, mort a sa batalla de LLuchmajor o a Cabrit i Bassa. Ja en podedu dir de mentides, que es Balears el tenim i tendrem sempre ben present lo que significa es catalanisme i es mal que mos ha fet.

Sectors radicals? jajaja I tots aquests que no deixen passejar en es membres des govern pes pobles que són? A clar, però sa culpa no és des que obliga a dur escolta, sinò de s'escoltat.

Es mallorquins mos resistim a perdre sa nostra forma de xerrar i lo que si que ha quedad clà es que sa gent d’aquesta terra no vol catalanufos ni coionades artificials.

La llengua pròpia del territori la defineix el poble històricament establert en aquest territori, no el primer poble que el poblà. Quina és la llengua pròpia de Sevilla? És la primera llengua que s'hi ha parlat? I quina és la llengua pròpia de Salamanca? la primera? Au a cagar intoxicadors. Aquí hi ha un problema de supremacisme, on allò que val per a una cultura no val per l'altra. Una es pot discutir i qüestionar i l'altra ho té tot fet: pot ser imposada sense discussió, és "nacional", etc, i l'altra no pot tenir ni un registre formal ni pot ser considerada com a pròpia amb els mateixos criteris que se segueixen amb les llengües "normals". Sabeu què "decajons"? El català és LA llengua pròpia perquè encara hi som, i si ho voleu canviar ens haureu d'eliminar, així de clar. Quan tornem a sortir al carrer, sortiu també els circuleros i quedam allà on vulgueu i aprendreu d'una vegada que viviu en una il·lusió provocada per un govern que no representa el sentir social.

1. BALDAMENT m. Acte i efecte de baldar; cast. parálisis, tullimiento. Així et gordu de dolor i de baldament, Ruyra Pinya, ii, 162. Fon.: bəɫðəmén (pir-or., or., eiv.); baɫðamén (occ., val.); baɫðamént (val.); bəɫdəmént (mall., men.). Etim.: derivat de baldar. 2. BALDAMENT || 1. adv. que serveix per introduir una dificultat, a la qual se concedeix existència real o possible, però no eficàcia; equival a ‘encara que’; cast. aunque. Baldament és vocable usitat català, Pau Regles 321. Doncs tu treu-nos a la via | de les coses corporals, | ... baldament sia | per patir-hi tots els mals, Maragall Enllà 52. Era alt, fornit y ben plantat, baldament el desfigurés bon xich el balandreig, Oller, Rur. Urb. 131. S'havia girat vent. Millor! Baldament s'ho endugués tot en orris!, Ruyra Parada 77. || 2. adv. per expressar desig que succeeixi una cosa; equival a ‘així fos!’, ‘tant de bo!’ (Ross., Empordà, Gironès, Plana de Vic); cast. ojalá. E tu e tes pars nulls temps vos veia en casa mia baldament, Curial, iii, 27. E dix:—Yo 'm pens que vos serets mia.—Hoc baldament, dix lo Duch, Curial, iii, 105. Ya baldament may hagués vist yo semblant donatiu, Alegre Transf. 63. Fon.: baɫdəmén (or.); baɫdamén (occ). Var. form.: maldament. Etim.: derivat de l'àrab bāṭil, ‘va’, ‘inútil’, amb el sufix -ment que serveix en català per formar adverbis. L'evolució dels significats no és fosca. En son origen, baldament venia a significar ‘en va’, ‘inútilment’; d'aquí va passar a l'accepció || 1, significant que la dificultat que se reconeix com a existent és ‘vana’, ‘inútil’ per tal com no té eficàcia; i d'aquest significat, usant-se en exclamacions emfàtiques com la de la frase que hem citada de Ruyra, fàcilment es passa a l'accepció || 2.

MALDAMENT adv. i conj. || 1. Encara que; cast. aunque. «Maldament que em coste cinquanta duros, ho tinc de conseguir» (Patró). «Aniré a sa casa maldament no em recibixque bé» (Benassal). «Maldament me cridis tot lo dia, no vindré» (Mall., Men.). «Estimat, sols que passeu | p'es carrer, em dau alegria, | maldament que mai me deu | bones tardes ni bon dia» (cançó pop. Mall.). «Si a Pollença vols anar, | has de venir cada dia, | que jo per tu ho faria | maldament passar la mar» (cançó pop. Mall.). El portador rebrà 14 sous per cada letra, maldament ne port tres no rebrà més que un salari, doc. a. 1459 (Hist. Sóller, i, 293). Vull viure maldament sia patint, Aguiló Poes. 234. Maldement no hi hagués tant!, Alcover Cont. 45. || 2. No importa; no hi fa res (mall., men.); cast. no importa; no le hace. «He estat malalt.—Maldament! Havies de venir, malalt i tot». Fon.: maɫðamént (Benassal); maɫðemént (Patró); maɫðəmént (Mall., Men.). Etim.: de baldament (art. 2), per assimilació de la labial a les nasals que la segueixen.

COTXE (i sa var. cotxo). m.: cast. coche. || 1. Vehicle relativament gran, de quatre rodes, destinat al transport de persones. No gosen ni presumesquen anar ab cotxes ni ab carros, doc. a. 1628 (Boll. Lul. iii, 32). Un cotxo de fusta de jugar les criatures, doc. de Vic, a. 1674 (Aguiló Dicc.). Que en los cotxos que's faran de nou es puga tampoch usar... tatxonadura daurada ni de cer, doc. a. 1692 (Boll. Lul. iii, 175). Veu venir lo rey son pare | que amb cotxe d'or passejava, cançó pop. (Pelay Briz Cans. iv, 84). Posar o treure cotxe: adquirir-lo i començar a usar-lo un particular. Senyor de cotxe: persona prou adinerada per a tenir cotxe propi. Cotxe de família: el que té de sis a vuit seients (Barc.). Cotxe de camí: el que està especialment destinat a fer viatges. Cotxe de carrera, o de línia, o de passatge: el que fa regularment viatges entre dos punts fixos. Cotxe de lloguer, o de plaça, o de punt: el que està a disposició del públic per a llogar-se a qui el necessiti dins les poblacions. Cotxe d'indústria: vehicle de quatre rodes amb una caixa gran rectangular i tancada, destinat al transport de mercaderies (Barc.). Cotxe de tomba: el que per la forma especial del cel o sostre sembla una tomba (Mall.). Cotxe dels morts: el que està destinat a transportar els cadàvers al cementeri. Cotxe dels albats: el destinat a dur al cementeri els cadàvers d'infants, el qual sol esser de color blanc. Assossegat el tumult, el disputat cadavre ocupà el cotxe d'albats, Oller Pap. xvii. || 2. Vagó; cadascun dels vehicles que formen un tren de vapor o elèctric «Viatgem en cotxe de primera»«M'agrada viatjar en cotxe-restaurant». || 3. Vehicle automòbil. «Tinc un cotxe de cinc places». || 4. fig. Cotxe parat: balcó, casa o altre paratge des d'on es pot veure molt de moviment de gent, com si es passegessin amb un cotxe (Barc.). Loc.—a) Cotxe i cotxadura, i ordi per sa mula: es diu parlant de gent molt ambiciosa i exigent, que demana massa.—b) Ara sí que ho serà, cotxo!: es diu quan se vol ponderar una cosa extraordinària (Palma).—c) Anar amb el cotxo d'En Taló: anar a peu (Mall.). Fon.: kóʧə (pir-or., or.); kóʧe (occ., val.); kóʧo (mall.); kóʧu (men.). Intens.:—a) Augm.: cotxàs, cotxarro.—b) Dim.: cotxet, cotxel·lo, cotxeu, cotxiu, cotxoi, cotxarri, cotxarrinoi.—c) Pejor.: cotxot. Etim.: del cast. coche, al qual s'han assignat diversos orígens; tal vegada el més probable és el magiar kocsi, mat. sign. (Meyer-Lübke REW 4729).